Sad and happy days

  Just as our present happiness is not a test of our virtue, adversity is not a punishment for our sins. Enjoy any happy day! It is rare that a day passes without bringing us some pleasure, and some proof of affection. Do not waste anything that can make you happy. And be thoughtful in a sad day. When all goes well, people just get carried away without thinking. Sufferings offer us the opportunity to retreat, they teach us the value of life and reveal its purpose, making us look beyond ourselves. God has made both days. In God's plan, both anguish hours and quieter days contribute to our best.


   Així com la nostra felicitat present no és una prova de la nostra virtut, tampoc és l'adversitat un càstig de les nostres culpes. En el dia feliç tingues joia. És rar que passi un sol dia sense portar-nos un plaer, una prova d'afecte. No malbarateu res del que us pugui fer feliços. I en el dia trist sigues reflexiu. Quan tot va bé, un es deixa portar sense pensar gaire. Les proves ens ofereixen ocasió de recolliment, ens ensenyen el valor de la vida i ens mostren la seva finalitat fent-nos mirar més enllà de nosaltres mateixos. Déu ha fet una cosa i l'altra. En el designi de Déu, tant les hores angoixoses com els dies tranquils contribueixen al nostre bé.

 (El evangelio al aire libre, p.133-134, Georges Chevrot)

The most precious privilege

Els homes tenen tendència a conservar gelosament els seus privilegis: el que posseeixen en comú amb els altres els sembla de menys valor que el que els és propi. Tenir el que els altres no tenen, saber el que ignoren, ser capaços d'allò que als demés és impossible, és un bé als seus ulls, tant més, com més preuat és el que manca als altres: per això no volen desprendre-se'n; només el que únicament a ells pertany, només allò és el veritable "bé".

Jesús ens ensenya, en canvi, que el privilegi més preciós, és poder servir, desitjar donar, saber compartir.

Si podem ajudar als altres, contribuïm a la seva grandesa. Inclinem-nos vers els nostres germans, i ens elevarem conjuntament amb ells.



Men tend to jealously preserve their privileges: what they have in common with others seem less valuable to them than what it is only theirs. Having what others don't have, knowing what they ignore, being able to do what is impossible to others, it is more valuable in his eyes, the more others lack it: that's why they don't want to part with  it. Only what to them belongs, only that is truly "good."

Jesus teaches us, however, that the most precious privilege is to serve, to give, to share...

If we can help others, then we contribute to their greatness. Let us incline towards our brothers, and we will raise together.

(Georges Chevrot: simón Pedro, p.187-188, Patmos)

The fraternal revolution

 In the big human family, whose father is God, our Lord wants charity to equal different situations and conditions, and balance be restored with spirit of justice. The luckiest must put himself at the service of those who had a worse luck.

The differences between men no longer have to be a cause of division but rather become an instrument of approach. It will no longer be those in lower position that strive to make more afortunate ones fall, as was de case in  the egalitarian revolution. In the fraternal revolution, the rich, giving up any pride, will use their superiority to raise the smallest. Between egalitarianism that encourages class struggle from below, and despotism, that causes class struggles from above (and these are no less fierce than those), only humility  can equally bind men, who are the children of God  all alike .


   En la gran família humana, el pare de la qual és Déu, Nostre Senyor vol que la caritat iguali les diferents situacions i condicions, i que es restableixi l'equilibri amb esperit equitatiu. El més afortunat ha de posar-se al servei del qui ha tingut pitjor sort.

Les diferències entre els homes ja no han de ser motiu de divisió, sinó convertir-se en instrument d'apropament. Ja no serà l'inferior qui rebaixi al superior per ocupar el seu lloc, com en la revolució igualitària. En la revolució fraterna, el major, renunciant a qualsevol tipus d'orgull, usa de la seva superioritat per elevar al més petit. Entre l'igualitarisme que fomenta la lluitat de classes des de baix i el despotisme que acreix les lluites de classe des de dalt (i aquestes no són menys ferotges que aquelles), l'humilitat és la única que pot unir equitativament als homes, tots fills de Déu per igual.

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p184, Patmos)

Fraternal humility

 In the Christian order, relations are governed by a "fraternal humility",  the lay order, instead, is based on a "proud equality." However, while the Christian fraternity tends to gradually abolish the artificial inequalities of human societies due to injustice, secular egalitarianism, on the contrary, ends up killing brotherhood among men. Materialistic order aims to get brotherhood out of equality: all men are equal, therefore, they are brothers. In Christianity, the starting point is not equality, but fraternity , because men are - not as a symbolic title but in reality - brothers;  this blood link, reinforced by a supernatural bond derived from divine filiation, creates in them a substantive equality that requires them to equal the differences that separate them. However, the leveler egalitarianism can not create this fraternity:  it can only engender rivalries.


   En l'ordre cristià, les relacions estan governades per una "humiliat fraterna"; en l'ordre laic es funda en una "igualtat orgullosa". Ara bé, mentre que la fraternitat cristiana tendeix a abolir progressivament les desigualtats artificials de les societats humanes degudes a la injustícia, l'igualitarisme laic, per contra, acaba matant la fraternitat entre els homes. L'ordre materialista pretén treure la fraternitat de la igualtat: tots els homes són iguals, per tant, són germans. En el Cristianisme el punt de partida no és la igualtat, sinó la fraternitat, perquè els homes són - no a títol simbòlic, sinó realment - germans; aquest vincle de sang, reforçat pel vincle sobrenatural derivat de la filiació divina, crea entre ells una igualtat substancial i els exigeix que igualin les diferències que els separen. En canvi, l'igualitarisme anivellador no pot crear aquesta fraternitat, només pot engendrar rivalitats.

(Georges Chevrot, p.182-183, Patmos)

What will become of us?

 We need to turn towards Jesus, as his apostle Peter did, and say: ¡Tell us that you haven't cheated us, having asked us to  give up so many things to follow you! What will become of us ?

The fate of Christians, contemplated in its entirety, is the most enviable: nothing lacks to those who deliver themselves completely to the Gospel,  because it is Jesus Christ whom they have.

¡Let us repeat the beautiful words of St. Thomas Aquinas, to whom our Lord said, "You have written well of me, Thomas, What reward do you want?." Lord -  the saint replied - none other than you! "



   Necessitem girar-nos vers Jesucrist, com ho va fer el seu apòstol Pere, i dir-li : ¡Diga'ns que no ens has enganyat havent hagut de fer, per seguir-te, les renúncies que ens vas demanar! ¿Què en serà de nosaltres?

La sort del cristià, contemplada tota sencera, és la més envejable: no li manca res a qui ho entrega tot per l'Evangeli, ja que posseeix a Jesucrist.

¡ Repetim les formoses paraules de Sant Tomàs d'Aquino, a qui Nostre Senyor va dir : " Has escrit bé de mi, Tomàs, ¿ Quina recompensa desitges?. "Senyor - va respondre el Sant - cap altra que Tu!"

(Georges Chevrot : Simón Pedro, p.164-176, Patmos)

Beyond the precept

  Virtue begins with the exact observance of the law, but it does not grow if it does not go beyond the law, where there is freedom to explore the desires and intentions of God, the joy of not denying anything to his holy Will.

"How far will we I forgive? How much will I tolerate? How far  will I sacrifice?". These questions do not make sense for Christians who want to love God as God has loved them. There is enough with our imperfections to put limits on  the "good" that we do: the true disciple of Christ does not put limits on the good he wants to do: He wants it completely, always, and with all his heart!


   La virtut comença amb l'observança exacta de la llei, però no creix si no va més enllà del precepte, en la llibertat de descobrir els desitjos i intencions de Déu, en l'alegria de no negar res a la seva santa voluntat.

"Fins on perdonaré? ¿Fins on toleraré? ¿Fins on em sacrificaré?". Aquestes preguntes ja no tenen sentint pel cristià que vol estimar Déu com Déu l'ha estimat. Ja n'hi ha prou amb les nostres imperfeccions per posar límits al "bé" que fem: l'autèntic deixeble de Crist no posa límit al bé que vol fer: el vol totalment, sempre,  i amb tot el seu cor.

(Simón Pedro, p.163, Patmos)

Travelers who move at night

 In this world we are like travelers who move in the night. We see just to recognize the way. Sometimes the sky gets so cloudy that we can hardly distinguish, and our progress slows, and our steps get lost. Then, occasionally, a lightning cracks the clouds with its glow, and we rediscover the path that we were leaving or that we had already left. But these lights are so intense as fleeting, and soon after, we need to keep moving forward in the dark. 

This is the effect of supernatural consolations of which God does not deny any of his sons. Unforgettable graces that suddenly illustrate our minds, warm our hearts and transfigure our souls:  intermittent graces, that always last too short.

We would like our happiness to last forever, and we say like Peter in Mount Tabor: "Lord, it feels good here!". We don't know what we're saying. The definitive joy belongs to an area where we have not yet entered. Let us take the path of Jesus, He did not rise to glory from Tabor, but from Calvary.


   En aquest món som com viatgers que avancen en la nit. Veiem lo just per reconèixer el camí. A vegades, el cel s'encapota fins al punt que ja no distingim, i la nostra marxa es frena, o bé es perden les nostres passes. Aleshores, de tant en tant, un llampec esquerda els núvols, i amb el seu resplendor retrobem el camí del que ens estàvem apartant o que ja havíem abandonat. Però aquestes llums són tan intenses com passatgeres, i just després, ens cal seguir avançant en la foscor.

Aquest és l'efecte dels consols sobrenaturals dels que Déu no priva a cap dels seus fills: gràcies inoblidables que il·lustren sobtadament les nostres ments, escalfen els nostres cors, transfiguren les nostres ànimes: gràcies intermitents, sempre de curta durada....

Voldríem que les nostres alegries duressin sempre, i diem com Pere en el mont Tabor: "Senyor! que bé que s'està aquí!".  No sabem el que diem. L'alegria definitiva pertany a una esfera en la que encara no hem entrat.  Prenem el camí de Jesús : Ell no va pujar a la glòria des del Tabor, sinó des del Calvari.

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p.147-152, Patmos)

Scandal

 Our actions have consequences that undertake us. What we say is a profession of faith; what we do is an apology, a stimulus, an incitement to good, or to mediocrity, or to evil. We influence those close to us and many others through them​​.

A stone thrown in the pond not only removes the surface of the water at the point where it has fallen, but we see  concentric circles form around it and how they expand until they reach the shore. Thus, our actions have consequences that reach far, and we can not gauge the influence of an unfortunate word that escaped  us or a nasty gesture of which we immediately felt sorry, but then forgot.

It is scandalous all that distorts in  others the  "love for the good." Let us not put out the flames that burn in the hearts of men. Some people turn off any enthusiasm in others, because of their envy, others think to be speaking on behalf of prudence but they destroy generous initiatives. Let us not drown the idealism of the convinced, neither extinguish in them the beautiful fervor of charity. Let us respect the faith of the apostles and the thirst for holiness of those who have been caught by the folly of the cross.



   Els nostres actes tenen conseqüències que ens comprometen. El que diem és una professió de fe; el que fem una apologia, un estímul, una incitació al bé, o a la mediocritat, o al mal. Formem escola entre els que tenim més aprop i a través seu, a molts altres.

La pedra llançada a l'estanc no només remou la superfície de l'aigua en el punt on ha caigut, sinó que veiem formar-se al seu voltant cercles concèntrics que van augmentant fins al marge. Així doncs, els nostres actes tenen repercussions llunyanes, i no podem calibrar la lamentable influència d'una paraula que se'ns va escapar o d'un gest inconsiderat del qual immediatament ens varem penedir, i varem oblidar.

És escàndol, tot el que desvirtua en els altres "l'amor al bé". No apaguem les flames que cremen en el cor dels homes. Hi ha qui apaga tot entusiasme en els altres, fruit de la seva enveja, altres pensen parlar en nom de la prudència i desfan generoses iniciatives. No afoguem l'idealisme dels convençuts, ni extingim els bonics fervors de la caritat. Respectem la fe dels apòstols i la sed de santedat dels qui han estat arrabassats per la follia de la creu. 

(Simón Pedro, p.137-142, Patmos)

The love for the Pope

 I am convinced that there would not be dissenters among Catholics these days if we all agreed to think only about this: "The Pope has consciousness, a consciousness of an honest man, of a christian, of a Chief - and what Chief! - The representative of Christ for all christians!

Look no further evidence that the Pope is aware of all his responsibilities, other than the insistence with which he asks us to fulfill our obligation to "pray with him and for him"

Let us remember the poignant scene of St. Peter, chained  until an angel miraculously frees him, and takes him out of the prison. Then Peter goes to the home of a humble woman, the mother of St. Mark, the Evangelist. Upon arriving there, he finds the house full of Christians that from the first day of his imprisonment had been continuously praying God for him.

The love for the Pope goes back to the early Church. Let us keep it delicately; this is what holy souls do. Peter needs help in two senses to govern the Church: the unfailing assistance of Christ and the humble prayer of all Christians.


   Estic persuadit de que no hi hauria dissidents entre catòlics en els nostres dies si tots consentíssim a reflexionar només sobre això : " el Papa té consciència, una consciència d'home honrat, de cristià, de cap - i quin cap! - el representant de Crist per a tots els cristians! 

No busqueu més proves de que el Sume Pontífex té consciència de les responsabilitats que l'incumbeixen, altra que l'insistència amb que ens demana que acomplim la nostra obligació envers ell, la de " pregar amb ell i per ell"

Recordeu la commovedora escena de Sant Pere encadenat fins que miraculosament un àngel l'allibera i el treu de la presó. Aleshores Pere s'adreça a casa d'una dona humil, mare de l'Evangelista Sant Marc. A l'arribar-hi, troba la casa plena de cristians que des del primer dia del seu empresonament havien pregat ininterrompudament a Déu per ell.

L'amor al Papa es remunta als temps primitius de l'Església. Conservem-lo delicadament; és propi d'ànimes santes. Pere necessita dues ajudes per governar l'Església: l'assistència indefectible de Crist i la pregària humil de tots els cristians.

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p.130, Patmos)

The Papacy

  The divine institution of the papacy is a truth too certain as to neglect our duties towards whom us Catholics call the Pope. Above all, respect, because we will always see in him the Christ, who he represents. Let us nott cede to the temptation, too easy, to oppose one Pope to another, giving our trust only to those who act more in accordance to our inclinations. Let us not be of those who deplore the Pope of yesterday or those  who wait the Pope of tomorrow to avoid obeying the Pope of today.


The Successor of Peter has the power directly from Christ, not  from the texts of ceremonial coronation! So, when we speak of the Pope, let us remove from our vocabulary expressions taken from controversial parliamentary assemblies or from the newspapers, and let us distrust the analysis that men strange to our faith make about the prestige of the Chief of Christianity.


   La institució divina del Papat és una veritat massa certa com per descuidar els nostres deures catòlics envers el que anomenem Sant Pare. Abans que res, el respecte, perquè sempre veurem en ell a Crist, a qui representa; no cedim a la temptació, massa fàcil, d'oposar un Papa a un altre, atorgant la nostra confiança només al que actuï  responent millor a les nostres inclinacions personals. No siguem d'aquells que deploren al papa d'ahir o que esperen al de demà per dispensar-se d'obeir al d'avui.

El successor de Pere té els poders directament de Crist, no pas dels textos del cerimonial de coronació! Quan parlem del Sume Pontífex eliminem del nostre vocabulari, per tant, les expressions preses de les assemblees parlamentàries o de la polèmica dels diaris, i no ens abandonem a l'anàlisi que homes estranys a la nostra fe facin sobre quin és el prestigi del Cap de la Cristiandat.. 

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p.126, Patmos)

Jesus prayed for him

 The authority of Christ will not be divided, because Jesus  delegated it only to Peter. He chose a man, just a man, a man subject to human foibles: Jesus knows that Peter will succumb during the Passion. On the eve of the day Peter denied him, his Master assures Peter that He prayed for him, so that his faith will not falter; and then He adds: "And you, once converted, confirm your brothers in faith"

Jesus knew that some successors of Peter would be victims of ambition, of greed, and other passions. But historical documents attest that none of them was induced by the disorder of their life to relax any precept of the moral law.

Will the sin of some make us forget the virtue, the science, and the zeal of so many other popes? ¿Will we reproach the Sculptor for dropping a few pieces of hardwood near the statue He is carving, instead of admiring the masterpiece He is creating?



   L'autoritat de Crist no serà dividida, perquè Jesús la va delegar només a Pere. Va escollir un home, a un sol home, a un home subjecte a les flaqueses humanes: Jesús sap que Pere sucumbirà durant la Passió. En la vigília del dia en que el va negar, el Mestre li assegura que  ha demanat per ell , perquè no defalleixi la seva fe, i després afegeix: "I tu, una vegada convertit, confirma als teus germans en la fe"

Jesús sabia que alguns successors de Pere serien víctimes de l'ambició, de la cobdícia, i d'altres passions. Però els documents històrics testifiquen que cap d'ells va ser induït pels desordres de la seva vida a relaxar cap precepte de la llei moral.

¿ Ens faran oblidar, les faltes d'alguns, tota la virtut, la ciència, i el zel de tants altres pontífexs? ¿ Recriminarem a l'escultor, que deixi caure fragments de fusta preciosa prop de l'estàtua que talla, en comptes d'admirar l'obra mestra que està creant ?

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p.124, Patmos)

Its weakness is its strength

 Except St. Paul, the first preachers of the Gospel have no diplomas or scientist degrees : How could these ignorant men convince those refined minds cultivated by Greek philosophy? Precisely because of this ignorance, because they will not be tempted to add anything to the revealed doctrine. They will totally and only preach "what they have seen and heard." Their weakness was their strength.

¡How human is the Church that in order to adress to men has to use their language! So human that even its official language has been long since dead. Its weakness is its strength, because this language, always fixed, helps the immutability of dogma.


   Si exceptuem a  Sant Pau, els primers predicadors de l'Evangeli no posseeixen diplomes ni títols científics: ¿Com podran aquests homes ignorants convèncer als esperits cultivats i refinats per la filosofia grega? Precisament gràcies a aquesta mateixa ignorància, perquè no sentiran la temptació d'afegir res a la doctrina revelada. Predicaran total i únicament " el que han vist i escoltat". La seva debilitat va ser la seva força.

¡Que humana és aquesta Església que per dirigir-se als homes ha d'adoptar el seu llenguatge! Tan humana que la seva llengua oficial és, des de fa molt, una llengua morta. La seva debilitat és la seva força, ja que aquesta llengua, sempre fixe, ajuda a la immutabilitat del dogma.

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p.111, Patmos)

The world upside down

  While the rich use their influence to get a clientele, in the Church the poor seduce the rich and those leave their assets to offer to God churches, hospitals for the sick, job and subsidies for the poor. Hell does not understand a thing: It is the world upside down!

The Church receives donations, properties, fortunes ... Hell is clever, and knowing that the members of the Church are men, it will endeavor to pervert them with the love of money. But Jesus oversees the church, and when its wealth no longer serves the common good, for the same injustice of plunder will be stripped again, and will return to the simplicity of its origin, and hell, again, will not be able to do anything against a Church that only serves to give.


   Mentre que els rics es serveixen de la seva influència per aconseguir una clientela, en l'Església són els pobres els que sedueixen als rics i aquests deixen béns per oferir a Déu temples, als malats hospitals, als pobres treball i subsidis. L'infern no entén res: ¡ és el món al revés!

L'Església rep donacions, propietats fortunes... l'infern és hàbil, i ja que els membres de l'Església són homes, procurarà pervertir-los amb l'amor al diner. Però Jesús vetlla per l'Església, i quan les seves riqueses ja no serveixen al bé comú, és per aquesta mateixa injustícia dels seus espoliadors, que es veu altra vegada despullada, i retorna a la senzillesa del seu orígen, i l'infern, altra vegada, ja no pot fer res contra una Església que només serveix per donar.

(Simón Pedro, p.110, Patmos)

A ship hit by the storm

  "It's a pleasure - observed Pascal - to be aboard a boat hit by the storm when we are sure that it will never sink."

Let us never doubt our Church. His story is the ongoing miracle in which we can support our faith. But if we believe that the Son of the God lives in his Church, if we are convinced that the Church is the Body of Christ, let us not fall asleep trusting our own security. Jesus asks us the support of our personal effort. It is our task to reduce the weaknesses of the Church, those that come from our human flaws: we must eliminate everything that conceals the splendor of its divinity in the eyes of the world.


   "És un plaer - observava Pascal - estar en un vaixell assotat per la tempesta quan estem segurs que no naufragarà."

No dubtem mai de la nostra Església. La seva història és el miracle permanent en el que podem recolzar la nostra fe. Però si creiem que el Fill de Déu viu en la seva Església, si estem persuadits que l'Església és el Cos de Crist, no ens adormim confiant en la nostra pròpia seguretat. Jesucrist ens demana el recolzament del nostre esforç personal. A nosaltres ens toca disminuir les debilitats de l'Església, aquelles que li venen dels nostres defectes humans: hem d'eliminar tot allò que amaga l'esplendor de la seva divinitat als ulls del món.

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p.117, Patmos)

We, the faithful

 The greatest in the kingdom of Jesus must be servant of his brothers, that is why the successors of St. Peter will be called "servant of the servants of God" (...)

Do not underestimate the place that we, the faithful, occupy in the Church, of which Peter is head and we are members: Peter could not do anything without us, as we could not do anything without Peter. Let us, then, have the desire to be active members of the Church, docile to the faith, living it fully to increase the faith of  others: obedient to the directives of the hierarchy, working to understand the spirit and daring to put them into practice;  committed to our sanctification, but no less eager to spread throughout the world the holiness of Jesus Christ.



   El major en el regne de Jesús ha de fer-se servidor dels seus germans : per això els successors de Sant Pere es diran " servents dels servents de Déu" (...)

No s'ha de subestimar el lloc que nosaltres, els fidels, ocupem en aquesta Església, el Cap de la qual és Pere i els membres de la qual som nosaltres: Pere no podria fer res sense nosaltres, com nosaltres tampoc podríem fer res sense Pere. Tinguem, doncs, l'afany de ser membres actius de l'Església, dòcils a la fe, vivint-la plenament per augmentar la dels altres; obedients a les directrius de la Jerarquia, hàbils per comprendre'n l'esperit i audaços en posar-les en pràctica; compromesos amb la nostra santificació,    però no menys delerosos per difondre per tot el món la santedat de Jesucrist.

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p.106, Patmos)

God and man

  Jesus has all natural weaknesses: He starves in the desert, and he is thirsty near Jacob's Well, he knows fatigue and disturbance, sadness, he cries. He experiences all of our weaknesses, and yet it is impossible to discover in him any of the weaknesses that bear the stamp of sin, neither those that lead to sin, nor those that derived from it. Neither ignorance nor the difficulties of virtue, nor the inclination to evil. He wanted to go hungry, but when he wanted he had enough with five barley loaves to feed a crowd, and from the mouth of a fish he takes the coin to pay the tax. He weeps before the tomb of Lazarus: Behold the man. After invoking the Father who always listens to him, while crying, resurrects his friend who had been dead for four days: behold God. As God, He shines in glorious in Mount Tabor, as man, he is prostrated in Gethsemane and blood drops soak his forehead. "The Father is greater than I," he says, because he is man, but then: "Me and the Father are One" because he is God. He suffers his sentence like any other executed, He, who with a single word makes fall to the ground those who wanted to arrest him, and restores the ear of the soldier wounded by a sword. Being close to death, the Son of man releases the cry of despair of the defeated, but then, the Son of God expires with the greatest peace, "Father, into your hands I commend my spirit."

Crucified, he can not scape the cross: but when he gives his last breath, the sky darkens, the earth trembles, and the rocks crack.

Blessed are we, Christians, who as St. Peter , worship Him, the Son of God!


   Jesús té totes les flaqueses naturals: passa gana en el desert, i sed prop del pou de Jacob, es fatiga, es commou, es torba, s'entristeix, plora. Experimenta totes les nostres debilitats, i això no obstant, és impossible descobrir en Ell cap de les debilitats que porten el segell del pecat, que hi porten, o que en deriven: ni la ignorància, ni les dificultats de la virtut, ni la inclinació al mal. Va voler passar gana, però quan li sembla en té prou amb cinc pans d'ordi per alimentar a una multitud, i de la boca d'un peix en treu la moneda amb la que pagar el tribut. Plora davant la tomba de Llàtzer: Heus aquí l'home. Després invoca al Pare, que sempre l'escolta, i sense deixar de plorar, ressuscita al mort de quatre dies : heus aquí Déu. Com Déu, resplendeix de glòria en el mont Tabor; com home, es postra a Getsemaní i les gotes de sang amaren el seu front. " El Pare és més gran que jo", diu, doncs és home: però també afirma : " Jo i el Pare som U", perquè és Déu. Sofreix la seva condemna com qualsevol ajusticiat, Ell, que amb una sola paraula havia fet caure als que el volien detenir, i havia restituït l'orella al soldat ferit d'espasa. Estant a punt de morir, el Fill de l'home deixa anar el crit de desesperació dels vençuts, però a l'acte, el Fill de Déu expira amb la major pau : "Pare, a les teves mans encomano el meu esperit".

Clavat a la creu, no pot baixar: però quan dóna l'últim sospir, el cel s'enfosqueix, tremola la terra, i s'esquerden les roques.

Feliços nosaltres, cristians, que com San Pere, adorem en Ell, al Fill de Déu!

(Simón Pedro,91, Patmos)

The sound of the wind

 Why have you suddenly gone from a serene and joyful faith to the torments of doubt? 

For different reasons, but they end up to this: You have given ear to voices other than that of Jesus Christ. While you begged, you looked, and listened Jesus, the most impressive arguments of the skeptics did not leave a mark on you. By contrast, the smallest objections held you,  from the moment God had an insignificant place in your life. Peter did not hesitate to walk on water when Jesus called him: he only listened to the words of Jesus: "Come!" But when he hears the sound of the wind, he hesitates to put his foot down and starts sinking.


   ¿ Per què heu passat sobtadament de la fe serena i alegre als turments del dubte ?

Per diferents raons, però que es redueixen a aquesta: Heu prestat l'orella a altres veus diferents de la de Jesucrist. Mentre el supliqueu, el mireu i l'escolteu, els arguments més impressionants dels incrèduls no deixen rastre en vosaltres. Per contra, les més insignificants objeccions us detenen des del moment en que Déu ocupa un lloc insignificant en la vostra vida. Pere, no va vacil·lar en llançar-se a caminar sobre l'aigua quan Jesús el va cridar. Aleshores només escoltava la paraula de Jesús : "Vine!" Però quan escolta la remor del vent, vacil·la en posar el peu, i s'enfonsa.

(Simón Pedro, p.61, Patmos)

To abandon Jesus

  A Christian who leaves Jesus Christ, is someone who had never known him, nor had he truly understood him. If he had known and  understood him, he would not have left him.

Who can you go to, whoelse can you trust, once you have had Jesus for master?

Whoever truly understood Christ, has taken from his words a light and  a strength that he could not give up. Unfortunately, he is not spared of temporary depression, but these will not make him forget his Savior. For the christian who has truly met Christ, the option is presented as St. Peter proposed it: "Lord, who shall we go to?. 

We must choose between Jesus or nothingness. If the Gospel is a farce, then nothing is true.



    Un cristià que abandona a Jesucrist, és que mai l'havia conegut bé, ni l'havia comprès de veritat. Si l'hagués conegut i comprès, no l'hauria abandonat.

¿ A qui pot anar, de qui altre es pot fiar algú, quan ja ha tingut a Jesús per Mestre ?

El que ha comprès vertaderament a Crist, ha extret de les seves paraules una llum i fortalesa a les que ja no pot renunciar. Desgraciadament, no està a cobert de passatgeres defallences, però aquestes no aconseguiran que oblidi al seu Salvador. Pel cristià que ha conegut veritablement a Crist, l'opció es presenta tal i com ens la proposa San Pere: " Senyor, a qui aniríem?. 

Hem d'escollir entre Jesús o el no res. Si l'Evangeli és una farsa, res és veritat.

(Simón Pedro, p.78, Patmos)

The most persuasive apostle

"You will fish" men, not in the bonds of dialectic, which raises instant reply, neither in those of an eloquence that after having caused a first impression it only takes one day to forget; nor because  of the charm of a natural sympathy that can disappear as quickly as it has emerged. You "will fish them" for what Christ has put in you ,for what he has made of you. You will attract them, upwards, with a virtue always ready to hide. You will win them with a discreet charity. You will convince them with what you ignore of yourselves, I mean, with the unconscious irradiation of your profound life, your supernatural life. The most persuasive apostle will always be the one who does not realize it.

 "Pescareu" homes, no pas en els llaços de la dialèctica, que suscita la rèplica, ni amb els d'una eloqüència  que una vegada ha causat impressió, s'oblida amb un dia; ni per l'encant d'una simpatia natural que pot desaparèixer tant promptament com ha sorgit. Els "pescareu" pel que Crist ha posat en vosaltres i pel que ha fet de vosaltres. Els atraureu per l'ascendent d'una virtut que s'afanya a amagar-se. Els guanyareu per la caritat que s'esforçarà per ser discreta. Els convencereu pel que ignoreu de vosaltres mateixos, vull dir, per la irradiació inconscient de la vostra vida profunda, de la vostra vida sobrenatural. L'apòstol més persuasiu serà sempre el que no se'n dóna compte.

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p.54, Patmos)

Spiritual progress

 The true prerequisite of spiritual progress is that God should be the beginnig, the means, and the end. Many do not advance because they have taken the wrong path, the one that leads to our self. They would like to be better because it hurts to be below their ideal. This is nothing more than an elaborate form of self-worship.

If, however, we only want to serve God - imitate Our ​​Lord not in order to achieve greater moral beauty, but because He loves us - if we want to fight against our imperfections not because they destroy the natural balance of our nature, but because they saddens the Holy Spirit is in us, then we can be sure that we are in the true path of holiness.

God lifts us beyond our hopes.


   La condició indispensable, però certa, del progrés espiritual, és que Déu ha de ser el principi, el mitjà, i la fi. Molts no avancen perquè han pres el camí equivocat, el que porta al nostre jo. Voldrien ser millors perquè els dol estar per sota del seu ideal. Això no és res més que una forma rebuscada d'egolatria.

Si, per contra, volem únicament servir a Déu - imitar a Nostre Senyor no pas per assolir més bellesa moral, sinó perquè Ell ens estima - , lluitar contra les nostres imperfeccions naturals no perquè destrueixin l'equilibri del nostre caràcter, sinó perquè contristen l'Esperit Sant que està en nosaltres, aleshores és quan estem en el vertader camí de la santedat.

Déu ens eleva més enllà de les nostres esperances.

(Simón Pedro, p.41, Patmos)

The experience of life

 As we get old, we rectify beliefs and ideas that seemed to be identified with our own being. The reckless become cautious and the shy become bold. The Philanthropist suddenly learns to pray, while the man exclusively devoted to his religious duties increasingly dedicates his life to charitable works. An they all explain their own evolution. "Life is what has changed me." Actually, we were imposed our views from outside, without even realizing it. Life strips us of these strange contributions and raises within us more precise notions of truth. God has arranged everything so that our lives provide us with the means to track it well.


   A mesura que avancem en edat, rectifiquem creences i idees que semblaven identificar-se amb el nostre propi ésser. Els temeraris es tornen prudents, i els tímids audaços. El filantrop aprèn un bon dia a resar, mentre que l'home exclusivament fidel als seus deures religiosos s'entrega cada vegada més a les obres de caritat. I tots expliquen igualment la seva evolució . " La vida és el que m'ha canviat". En realitat, les nostres opinions se'ns varen imposar des de fora, sense adonar-nos-en. La vida ens despulla d'aquestes aportacions estranyes i suscita en el nostre interior nocions més exactes de la veritat. Déu ho ha disposat tot per tal que la nostra vida ens proporcioni els mitjans per encarrilar-la bé.

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p.24, Patmos)

Soul deprived of light

 Christians to whom the Lord does not prevent from the torments of darkness should not think they had lost faith. Perhaps their faith was never stronger or more effective than in these terrible moments. Believing is not seeing. The cornerstone of faith lies rather in these painful crises when you continue saying yes when you do not see. Perhaps we never love God as much as when our poor soul deprived of light, devoid of joy, and taken from a vertigo that is similar to that physiscal starvation produces, it can not even feel the echo of his misery. However, rather than weakened, our faith is strengthened while passing through the fiery crucible of uncertainty : that is when it captures us without us even knowing it, penetrating us and becoming inseparable from our soul

Is there anything we feel more our possession than what we have achieved based on our own effort, struggle, and sacrifice, and therefore we can freely distribute to others?


   El cristià a qui el Senyor no evita els turments de la foscor no ha de pensar que ha perdut la fe. Potser la seva fe mai va ser més ferma ni més operativa que en aquests moments terribles. Creure no és veure. La pedra de toc està més aviat en aquestes doloroses crisis en les que continueu dient sí quan veieu que és no. Potser mai estimem tant a Deu com quan la nostra pobra ànima privada de llum, desproveïda d'alegria, i presa d'un vertigen semblant  al que produeix l'inanició física, ja ni tan sols sent l'eco de la seva misèria. Això no obstant, lluny de defallir, la nostra fe s'enforteix en passar pel gresol ardent de l'incertesa: aleshores és quan ella s'apodera de nosaltres sense saber-ho, i ens penetra fins fer-se inseparable de la nostra ànima

¿Hi ha res que ens sentim més nostre que allò que hem aconseguit posseir a base d'esforç, lluita i sacrifici, i que per tant podem distribuir lliurament als altres?

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p.211, Patmos)

Peter's faith

 This had to be the faith of Peter: "And you, once converted, confirm your brothers." It was necessary that Peter, before confirming others in faith, suffered the humiliation of his denials, he, who had declared quite frankly to be willing to follow Jesus to death. After this painful experience, he will be the impregnable foundation of the whole Church. He can reassure his brothers telling them to never doubt the Lord's forgiveness, because they will never be as guilty as he who was forgiven.

"Although everyone is scandalized, I will not!". It would have been a miracle to see the head of the apostles escape the general disaster, but Jesus will give him a lifetime to renounce his betrayal, and yet, He reserves Peter the privilege to raise his brothers, he who has fallen the lowest of all.

Long after his death, as long as the Church remains, Peter will confirm the christians, who will continue to turn towards him, sure to find unfailing faith, and will continue to learn from the example of his conversion, confident that this was the result of the prayer of Jesus: "Peter, I have prayed for you, so that your faith will not falter"



   Així havia de ser la fe de Pere : "I tu, una vegada convertit, confirma als teus germans". Va fer falta que Pere, per confirmar als altres en la fe, abans passés per l'humiliació de les seves negacions, ell, que amb tota sinceritat havia manifestat estar disposat a seguir a Jesús fins a la mort. Després d'aquesta dolorosa experiència, ell serà el fonament inexpugnable de tota l'Església. Ell podrà tranquil·litzar als seus germans dient-los que  mai dubtin del perdó del Senyor, ja que mai seran tan culpables com ell, que va ser perdonat.

"Encara que tots s'escandalitzin, jo no!". Hauria estat un miracle veure el Cap dels apòstols escapar del desastre general, però Jesús li donarà tota una vida per renegar de la seva traïció, i en canvi, li reserva el privilegi a ell, a ell que ha caigut més avall que cap altre, d'aixecar als seus germans.

Molt després de la seva mort, mentre duri l'Església, Pere confirmarà als cristians, que es continuaran girant vers ell segurs de trobar-hi una fe indefectible, i continuaran aprenent de l'exemple de la seva conversió, segurs que va ser fruit de la pregària de Jesús:  "Pere, jo he pregat per tu, perquè la teva fe no defalleixi" 

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p.212, Patmos)

Watch and pray!

 "Watch and pray!" : As the surveillance, which shows us the danger, cannot defend us alone, but rather the contrary, because the vision of danger makes us more vulnerable and shy, neither can prayer alone prevent our discouragement  and overcome our  temptations: we would be expecting in vain the help of heaven if we did not avoid the occasions, if we did not suppress the evil inclinations of our sensibility.

If the spirit of the apostles had not been so fickle and, instead, they  had associated their prayer to the suffering of Jesus, they would have overcome the weariness of the flesh; they would not have left Jesus so soon if they had been watching with him.


   "Vetlleu i pregueu!" : Així com la vigilància, que ens ensenya el perill, no ens defensa per si sola, sinó més aviat al contrari, ja que la visió del perill ens fa més tímids i vulnerables, així tampoc només amb oració podrem evitar el desànim i superar la temptació: esperaríem inútilment l'auxili del cel si no fugim de les ocasions, si no reprimim les males inclinacions de la nostra sensibilitat.

Si l'esperit dels apòstols no hagués estat tant inconstant i haguessin associat més la seva pregària al sofriment de Jesús, haurien vençut el cansament de la carn; no l'haurien abandonat tant aviat si haguessin sabut vetllar amb ell.

(Georges Chevrot: Simó Pedro, p.220, Patmos)

Our hope

 God is more interested in our perseverance than ourselves: is the success of his work. He loves and wishes our well more than us, and He cares about our virtue. If we deliver him our will unreservedly he will preserve it of all evil. But the difficulty arises again: How do we deliver him our will without soon wanting it back to us? This will only be possible if we join the ongoing struggle of Jesus against evil, watching out with him.


   Déu està més interessat en la nostra perseverança que nosaltres mateixos: és l'èxit de la seva obra. Estima i desitja el bé més que nosaltres, es preocupa de la nostra virtut. Si li entreguem la nostra voluntat sense reserves, la preservarà de tot mal. Però la dificultat sorgeix altra vegada: ¿Com li entregarem la voluntat sense desitjar tornar a recuperar-la per nosaltres? Això només serà possible si ens unim a la lluita permanent de Jesucrist contra el mal, vetllant amb Ell.

(Georges Chevrot: Simón Pedro, p.221, Patmos)