Wheat

"Give us this day our daily bread." This prayer expresses our necessary collaboration with God's creation: the bread is the common work of God and man. God created the cereals, men make bread.(...) Geologists find no sign of wheat on earth before the appearance of man. Wheat is edible in its natural state, and can be saved in times of shortage.(....) Clearly, wheat is a Gift of God to mankind. 

 "El nostre pa de cada dia, doneu-nos Senyor, en el dia d'avui" Aquesta oració expressa la nostra col·laboració indispensable amb la creació divina: el pa és l'obra comú de Déu i l'home. Déu ha creat els cereals, l'home fa el pa. (...) Els geòlegs no troben signe de blat sobre la terra abans de l'aparició de l'home. El blat és comestible en estat natural, i es pot reservar per a temps d'escassetat.(....) Amb tota evidència, el blat és un do de Déu a la humanitat.

(Georges Chevrot:  En lo secreto, p.182, Patmos)

To live in the present: the value of a day

 The Christian who every day is looking for God in the secret can repeat with the same security this sentence that Jesus uttered several times: "I am not alone, because the Father is with me." And because the Father is with him He is freed of all the uncertainties. Living in the presence of God is living only in the present, with a peace which no concern will disturb. This confidence, even in insecurity is the immediate reward of a life of union with God (your Father will reward you); it is also the touchstone, then we will recognize that we live under the eyes of God if our prayer is a face to face with him, not a face to face with ourselves, or with our concerns and fears. This is why Jesus wants us free from our concerns for the future, but He wants us to live the present completely abandoned in our heavenly Father. "Do not be anxious for tomorrow, for tomorrow will have its own concerns." 

To grasp the truth of this maxim of our Lord, let us specify what it does not mean. Even if it has been suggested with some taste for paradox, this phrase is not an exhortation to lack of foresight. 

To this verse of the poet: "tomorrow is the big thing," the Gospel replies that the big thing is today because the present day prepares tomorrow. Today we can stop the threat of a catastrophe; tomorrow will be too late. Today we can predict and calculate; Tomorrow we will suffer the consequences of our current error, or collect the fruits of our wisdom of today. We, therefore, have a duty to look beyond the present day. Those who eat wheat when it is still green, run towards a certain ruin. "After me, the deluge" is the motto of a hateful selfishness. Not providing is a fault that sacrifies the future to the present. However anxiety it is not a less disturbing mistake, because it sacrifies present to the future. You should live for your goals  - yours and your children's - but do not live as if tomorrow had already come. Tomorrow will be the result of our efforts, but the object of our activity should not go beyond our efforts of today. 

"Tomorrow will carry its own concerns." The second part of the evangelical sentence does not justify the negligence of those who move to tomorrow the task of the present day. "So much you can do, do it cheerfully" recommended a wise man of Israel. (Ecl.IX 10) 

It is convenient, no doubt, to advise the impulsive to wait until tomorrow to make a decision. However to give time, to time,  it is sometimes a way to succeed. In these two cases, waiting means tending towards an end, coordinating our efforts, gathering patiently our chances of success. A man who waits so, is not neglecting the daily work, but just dividing its task. Today he clears, plants, waters; tomorrow he will reap. 

Instead, we should condemn the inert expectation of those who transfer to the next day bothersome or serious affairs, difficult decisions, urgent reforms. We are masters of the present day, but only God is the master of time and He never promised us tomorrow. Normally, anyone who says "- I have plenty of time," he lets it escape; and he will later say with rare inconsistency "- I did not have time." Tomorrow will impose us new duties which will not grant us time for doing what should have accomplished the day before. We can not count on extra time, instead, let us take advantage of every opportunity present time offers us. Do not say of a child with a difficult character "- Time will fix it." Since this is not true unless he will take advantage of his unfortunate experiences to correct his behavior: alone, time has never corrected anyone. "- Years do not make saints - said Mme. Swetchine-  they just make old people​​." 

Time only goes by. Just as we are given time, time also deprives us of the possibilities of acting that we have not used. When a day is painful, let us immediately use it, even with its difficulty, let us not postpone our efforts to other hypothetical days when we would be more free or stronger. We often hear people say: "- I wish I was a few days older." And why not a few months or years? Unlike Joshua, they would like to speed up the passage of the sun. Maybe it will still shine for you tomorrow or the next day, but right now, work hard,  in the rain,  and cold. Our failure of today will not be saved in a sunnier day. We do not have what we do not know; the only certainty in our life rests entirely in the short hours of the present. 

Neither improvidence nor negligence. With these two conditions we refer to God the unpredictability of the results of our efforts and our caution, trusting Jesus' words: "- Do not be anxious for tomorrow!" 

What a pity those people living in continual anguish always expecting the worst! ¿Will they avoid anything by tormenting themselves? If it is dangerous to fool with the illusion that everything ends up solving itself, disturbing anxiety is no less illusory. When one has thought and taken care of all misfortunes which seemed possible, none of these happen but something else which he had not thought of. "- Cowards die many times before their death," said Shakespeare. 

The terror of the future is vain and demoralizing. The current language uses an image sadly accurate when speaking of a man "gnawed" by concerns. Concern effectively eats a man, and is depressing. It does not remove the dreaded disgrace, it only anticipates it; it magnifies the difficulties and focuses the attention on all the reasons for despair; It makes us avoid risk, without which there is no true value. The fear of tomorrow not only decreases the value of an individual but it is predominantly antisocial. It is a great panic sower, panics which force banks to close their windows or throw to the roads crowds of refugees in a stampede often deadlier than the disaster itself. 

However, the thought of Jesus exceeds the considerations of simple good sense. For Christians there is something more serious. What they do worrying for tomorrow is simply distrusting the Providence. "Tomorrow will have its own concerns." What else is this, but to say that tomorrow God will watch over us as much as today? The Christian does not cover his ears or eyes: he perceives just as clearly as anyone else the signs that warn of danger; but he also listens, within, the word of God, expressed so often in the Bible: "Fear nothing, for I am with you ... Do not be restless for I am your God .... Do not be afraid ... I have called you by your name and you belong to me...". Jesus, himself, still multiplies the same warnings:" Do not fear, little flock, for your Father has been pleased to give you his Kingdom... be confident, do not be afraid .... have no disturbance in your heart, believe in God, believe also in me." The disciple of Christ fulfills his daily work knowing that a loving God has considered its measure as well as the conditions of his life. He is happy just living the best he can, without losing the opportunity to do his best, and to do good, being happy and giving happiness.

We should reread those unforgettable pages where Peguy makes us hear God warning us: "- I do not want - God says -  the man who speculates on the future. I do not want the man who knows better than me what I will do. ¡ Think about tomorrow! ... Do you know what  I will do tomorrow, or what tomorrow will offer you? I do not want - God says - the man who distrusts me." Let us think of tomorrow with clairvoyance, certainly, but also with all our faith. 

¿ It is about our daily work? Do not get anxious about its success!. The man who wins is the one who not knowing where the events will lead him, he is ready to everything. Why want to bear the burdens of today and those of tomorrow? We always have sufficient force to bring to end the problems of the present day. Tomorrow will bring us new strength, as God will grant us his grace, and the burden of tomorrow will not be heavier than what has not crushed us today. 

- You say that you are certain that unfortunate days await you, that you will not be able to avoid misfortune, illness, grief... 

- Do not be so reckless. The safest tomorrow carries always uncertainties with it. The fatal outcome you predict can still escape fatality. The characteristic of a Christian is confidence in insecurity. Here we are, hoping strongly that God will not abandon us, that He will protect those whom we love; It is true, we would like to know how he will do it, how He will shelter us. Basically, we heve an owner's mentality,  and the Gospel wants us to become explorers. Let us liberate ourselves from this debilitating shyness! 

- Your life progresses and you are tormented by the accounts you'll have to give of it,  because you have not lived the way God wanted. 

- Let's see; ¿Will anxiety alone repare your past mistakes? ¿ Will it increase your actual repentance? ¿Will it ensure your virtue of tomorrow? The sinner who regrets his sins and beggs God to free him from evil should not be disturbed for his forgiveness. ¿Is it you or is it God who can make a sinner a saint? The feeling of your guilt will make you more humble, more patient, more docile, and thus God will slowly sanctify you. His slow and silent action will do more than your hectic restlessness. 

- But you insist that death may surprise you any time soon. Nobody knows the day nor the hour. ¿ How not worry about this fateful tomorrow, when I will be alone with my misery before God's holiness? 

- Certainly, but also before his Mercy. Your life is in the hands of the Father. Do not doubt that God, sovereignly good, will choose the day and hour to call you back to Him, when you will be better prepared to rest in the arms of Christ, our only savior. Let us prepare seriously this tomorrow which will not have tomorrow, by a life of faithfulness and obedience. Every night before we fall asleep, we put, with filial trust and with no concern, our life in the hands of the Father, who will take it when he pleases. No feeling shoud overcome in generosity, in submission and adoration, that of our trust in God. - "My God, I trust in You," is the sovereign prayer and the greatest virtue. 

The Hebrews in the desert collected the manna every morning that God destined for their food of each day. The provisions that some clever had gathered, became the next day a corrupt and stinking mixture. 

- "Father, give us today the bread we need for our subsistence." 

- "Do not be anxious then, for tomorrow." ¿ What can you fear, what do you want to know, what do you try you anticipate, if you know that your Fahter, this Father who sees you in the secret, will be with you tomorrow as He is today? 

Rather than worrying about future events... instead of loosing ourselves in useless regrets of the past, we must pay our full attention to the present day. However, only those who live in the present can explore its riches and can perform their duties. Each day has enough trouble already, says our Lord. 

We will give full force to this phrase, both compassionate and urgent,  if we understand it not only with regard of the pain we must endure, but also with regard of the work that we have to take, and our help towards others. The Master, who does not want us to feel concern about tomorrow, He does not want our laziness of today either. He does not want that our fears and our impatience aggravate the burden of our day. He does not impose us more than we can do. The burden of each day is enough and we will be able to accomplish it, from the moment that we see in it the Will of the Father, in whom we place our trust.

The day is a natural division, and marks an act of our lives. It is a reduction of our entire existence. The semi-consciousness of our awakening refers us to the time of our first childhood. We open our eyes but still we can not see. Our first movements are instinctive. It takes a brief interval before we get used to living. After these few moments of hesitation, we place ourselves in front of the task that awaits us. In front of our spirit parade all jobs that demand us, just as in the time of our adolescence did projects, hopes, perhaps unlimited, or the terror before the difficulties we had to overcome. However, we deliver ourselves to the work of the day just like at twenty-year-old launches himself into a life with a passion that is accentuated as the day is becoming brighter and warmer. The middle age is revealed to each us in how we master our work or how we fulfill our obligations. Our daily work corresponds to maturity. Then come some necessary breaks: the alternation of satisfactions and concerns, hazards and incidentals form a plot that is, in miniature, that of our whole existence.

But, as the hours pass, we feel fatigue, just as the day also decides to decline, showing us an anticipation of the old age. This is not only comprised of fatigue, but it is also accompanied by an urgent need to inner recollection. It is a benefactor age in which passions calm and difficulties take their true proportions. Our thoughts tend to become more lucid. Every night, too - and I do not mean that night civilization has distorted, but the evening calm of nature which God has done - , each night offers us its moments of silence, time for reflection, time for a prolonged prayer. And when we go to bed to rest our body, our mind is more alert than ever. It could be said that the soul is already freed from matter. Then, suddenly, without realizing it, sleep wins us and we lose consciousness. Our work, the future, the world, those whom we love, they no longer exist for us. It is the test of our departure from this world.

This comparison has nothing artificial. It describes God's work in two different scales. Our life is decomposed into as many little lives as days God gives us. 

The unit of a day has ists own value. Some people say they would like to restart their lives. "Oh! if they could redo it - they think - how differently the would orient it! and how much better their performance would be!" God serves, in part, this illusory desire, allowing us every day to repair an error made the previous day, and thus, conducting a lasting conversion. "There is enough with the burden of each day". Effective repentance is not about getting hypnotized of your own misery, but looking over your weaknesses, to God's mercy, forgetting your rebellions or your mediocrity of yesterday. God has thrown them over his back, as Scripture says! Today you can avoid evil, you can pray, resist; and you will succeed over your temptations more easily if you eject from your memory those to which you succumbed yesterday. Today you can act better than yesterday.

However, "each day has it own headaches." The fact that you have succeeded in recent days does not mean that you can abandon yourself to the pace acquired; do not live of your reservation; because this will be exhausted just as soon as you no longer take care of rebuilding it. Previous successes do not dispense you of the current effort: they only make it easier. It only takes a surprise to deny a life well lived until then. If we lived off our past virtue, this would soon become a sad memory. Today, again, we need to pray, watch, strive... 

Today is a divine measure. The Psalmist tells us, from God, that our salvation is contained within the limits of the present day: - ¡Today you can hear the voice of the Lord, harden not your hearts! Each day has its own burden, "Go to work in my vineyard," says the Father of the two sons of the Parable. And Jesus continues with open language "I need to do the work of the One who sent me while it is day; when night comes, no one can work." (...) Each day has enough with its prayer and its grace. Thus, we commune in the eternity of God, who lives in eternal present. With the Father, in the secret of the present day, we dominate the past and we will not let future dominate us, we will be always prepared but with no precipitation, as the day, divine measure, is the true human measure. 

Let us adapt wisely the use of our days to the cadence of hours, and we will never lose time. Some people want to do too many things at once. Result? They get exhausted, tired, and they fatigue those around them as well. Do not imitate the impatient child who jumps the pages of the book he reads to find out how the story ends. Our story will end too. While we wait, let us live it, page by page, without haste. Our best days are those in which work and rest have been wisely balanced. Our bad days, however, deserve to be called, in the letter, messy days, because we have extended them without reasonable cause, due to overwork, or we have abbreviated them, squandering our time.

The morning, for the overwhelmed man, is the time to get up without almost having rested: exhaustion before work... - ¡Another day! - he sighes -¡Start again! But the Christian, who respects the divine plan, welcomes the new day as a gift of God. His first thought is the Father who sees him in the secret. "- I still see this day as a result of your kindness, and I devote to You all my thoughts, words, actions and efforts I will do." And full of joy , he continues his work, a work always unfinished. Today he can do more or better than yesterday. He rises up bright and cheerful. He has a full day ahead of him.

One day passes soon. Life too. A life well used is quite long, wrote Leonardo da Vinci. The same can be said of a day well filled. But the day when we only take care of ourselves is not necessarily the best employed. It is not lost the that day we have been absorbed by affairs which were not ours. To lose our life for others, teaches the Gospel, is to win it. "You have no idea what a day can bring!" says a proverb from the Old Testament. Do we know what will happen in the day that begins? ¡It is full of so many possibilities! Either disastrous or wonderful! We ignore what may result of a day in which we put our heart into doing what God wants, what may mean for us, or for those around us, and even for the world itself. A day with disease may be counted among the most precious of a life for those who use their suffering to grow, to give themselves, to offer... There are days of old people less debilitating and more cheerful than some vacuous days of young people, or days with the excesses of those who inconsiderately play with their efforts. A good day is one in which we did what we had to do, and also we did others a little bit of good.

All our value is in the present day. The rest is "hitting the vacuum and ringing of bells." And this value is not only  in hard works; most often it is found in the hard monotony of ordinary facts., in recommencing, day after day, the same tasks, in an effort to escape the routine. Intermittent heroism denotes less courage than the quiet regularity of daily duties. 

All our sanctity is also in the present day. Let us not dream of a perfection which God rarely asks. Each day only requires a modest but serious effort of sanctification. Let us believe the unknown monk - author of "Imitation" -  who has helped so many people to live holy. He reveals us that in the hour of his death he would be very quiet if he could only say that at least one single day in his life he had been good. He does not seek splendid deeds or great sacrifices. He simply seeks to have done all that God expected of him for a single day. 

Let us admire the value of a day. Every day is a new thought of God upon us and a new phase that leads us to Him. Thus, the rhythm of the days in our hidden life which the Lord asks us to offer him, establishes us in an inner peace which nothing will trouble. Blessed secret of the Christian soul, that one who Pschari discovered in the African desert "- Do not worry traveler. Get calmed in the peace of the nights and continue your journey in the beauty of the mornings with a completely new heart, an easy  heart. The Lord, your God, walks beside you.

 El Cristià que cada dia busca i troba a Déu en el secret pot repetir amb idèntica seguretat aquesta frase que Jesús va pronunciar diverses vegades: "Jo no estic sol, perquè el Pare està amb mi." I com que el Pare està amb ell l'allibera de totes les incerteses. Viure en la presència de Déu és viure únicament en el present, en una pau que no torba cap inquietut.  Aquesta confiança, fins i tot en la inseguretat, és la recompensa immediata d'una vida d'unió amb Déu (el teu Pare t'ho recompensarà); però també és la pedra de toc, doncs reconeixerem que vivim sota la mirada de Déu si la nostra oració és un cara a cara amb Ell, i no un cara a cara amb nosaltres mateixos, amb les nostres preocupacions i els nostres temors. I per això, Jesús ens vol veure lliures de tota preocupació pel futur i plenament abandonats en el present al nostre Pare celestial. "No us inquieteu, doncs, pel demà, perquè el dia de demà ja tindrà les seves pròpies inquietuts".

Per captar la veritat d'aquesta màxima de Nostre Senyor, concretem abans el que no significa. Doncs, per més que s'hagi insinuat amb cert gust per la paradoxa, aquesta frase no és cap exhortació a la imprevisió.

A aquell vers del poeta: "el demà és la gran cosa", l'Evangeli replica que la gran cosa és l'avui, perquè el dia present prepara el demà. Avui podem frenar l'amenaça d'una catàstrofe; demà serà massa tard. Avui podem preveure i calcular; demà patirem les conseqüències del nostre error actual, o recullirem els fruits de la nostra prudència d'avui. Tenim, doncs, el deure de mirar més enllà del dia present. Els que mengen el blat encara verd corren vers una ruina segura. "Després de mi, el diluvi" és el lema d'un egoisme odiós. La imprevisió és una culpa que consisteix en sacrificar el futur al present. No obstant, la inquietut no és menor error, ja que sacrifica el present al futur. Heu de viure per l'objectiu - el vostre i el dels vostres fills-, però no viure en el demà com si ja hagués arribat. El demà serà el resultat dels nostres esforços, però l'objecte de la nostra activitat no ha d'anar més enllà del nostre esforç d'avui.

"El dia de demà ja tindrà le seves pròpies inquietuts". La segona part de la sentència evangèlica tampoc justifica la negligència dels que traslladen al demà la tasca del dia present." Tant bé com puguis fer, fes-lo alegrement" recomanava un savi d'Israel.(Ecl.IX,10)

És cert, sens dubte, allò que s'aconsella als impulsius que esperen a demà per prendre una decisió. Per altra banda, donar temps al temps és, a vegades, un mitjà per triomfar. En aquests dos casos, esperar és tendir vers un fi, coordinar els nostres esforços i congregar pacientment les nostres possibilitats d'èxit. El que espera així, no descuida el treball de cada dia sinó que simplement descomposa la seva feina. Avui desbrossa, sembra, rega; demà segarà.

Pel contrari, cal condemnar l'espera inert dels que traslladen a l'endemà els assumptes greus o empipadors, les resolucions difícils, les reformes urgents. Som amos del dia present, però només Déu és l'Amo del temps i mai no ens ha promès el demà. Normalment, aquell que diu: " - tinc temps de sobra", el deixa escapar; sol ser el mateix que dirà després, amb rara inconseqüència: "- no vaig tenir temps". El demà ens imposarà nous deures que no ens deixaran temps pels que hauríem d'haver acomplert el dia anterior. No es pot comptar amb el temps sinó quan s'aprofiten totes les ocasions que ens ofereix. No digueu d'un nen amb un caràcter difícil: "- Ja s'arreglarà amb el temps". Ja que això no és veritat a no ser que aprofiti les seves desgraciades experiències per corregir la seva conducta: per si sol, el temps no ha corregit mai a ningú.  " - Els anys no fan sants - deia Mme. Swetchine-, només fan vells."

El temps no fa altra cosa que passar. Així com ens les dóna, també ens treu les possibilitats d'actuar que no haguem aprofitat. Quan el dia present és penós, sapiguem immediatament utilitzar aquesta dificultat, sense posposar els nostre esforços a altres hipotètics dies en els que podriem estar més lliures i ser més forts. Sovint es sent dir: "- Voldria ser uns dies més vell". ¿ I per què no uns mesos, o anys? A diferència de Josuè, voldríeu accelerar el pas del sol. Potser brilli per vosaltres demà i demà passat, però des d'ara, treballeu sota la pluja i amb fred. El nostre fracàs d'avui no ens l'estalviarà un dia més assolellat. No disposem d'allò que no coneixem; la única certesa de la nostra vida descansa íntegrament en les breus hores del dia present.

Ni imprevisió, ni negligència. Amb aquestes dues condicions hem de remetre'ns a Déu pel que fa als resultats imprevisibles de la nostra prudència i dels nostres esforços, fiant-nos de la frase de Jesús : "- No us inquieteu pel demà!"

¡ Com ens cal compadir a aquella gent que viu en continues angoixes pequè sempre esperen el pitjor! ¿ Ho evitaran a força d'atormentar-se? Si és perillós enganyar-se amb la il·lusió de que tot acaba solucionant-se, la inquietut no és pas menys il·lusòria. Quan un s'ha previngut contra totes les desgràcies que creia possibles, no en succeeix cap d'aquestes sinó una altra en la qual no havia pensat. "-Els cobards moren vàries vegades abans de la seva mort", ha dit Shakespeare.

El terror del futur, és cosa vana, i també desmoralitzadora. El llenguatge corrent utilitza una imatge tristament exacta quan parla de l'home "rosegat" de preocupacions. La preocupació, efectivament, rosega, és depriment. No suprimeix la desgràcia temuda, sinó que l'anticipa; engrandeix les dificultats; concentra l'atenció sobre totes les raons de desesperar; desvia del risc, sense el qual no hi ha veritable valor. El temor del demà no només disminueix la vàlua d'un individu sinó que és predominantment antisocial. És un gran sembrador de pànics, aquells pànics que obliguen a tancar les finestretes dels bancs, o que llancen als camins a multituds de refugiats en un salvi's qui pugui més mortífer que el propi desastre.

Això no obstant, el pensament de Jesús excedeix les consideracions del simple bon sentit. Pels cristians hi ha quelcom més greu. El que fan en inquietar-se pel demà és simplement desconfiar de la Providència. "El dia de demà ja tindrà les seves pròpies inquietuts". ¿Què és això sinó dir que demà Déu vetllarà per nosaltres tant com avui? El cristià no es tapa els ulls ni les orelles: percep tant clarament com qualesevol altre els senyals que adverteixen de perill; però també escolta, dins seu, la paraula de Déu, expressada tant sovint en la Bíblia: "Res no temis, que Jo estic amb tu... No miris amb inquietut, que Jo sóc el teu Déu.... No tinguis por... Jo t'he cridat pel teu nom i tu em pertanys..." Jesús, per altra banda, multiplica encara els mateixos advertiments: "No temis, petit ramat, perquè el teu Pare s'ha complagut en donar-vos el Regne... Tingueu confiança, sóc Jo, no tingueu por.... Que no es torbi el vostre cor; creieu en Déu, creieu també en mi." El deixeble de Crist compleix el seu treball de cada dia, sabent que un Déu molt bo ha determinat la seva mesura així com les condicions de la seva vida. I es contenta amb viure el millor que pot, sense perdre ocasió d'obrar bé i de fer el bé, sent feliç i donant felicitat.

Convé rellegir aquelles inoblidables pàgines en que Pèguy ens fa sentir com Déu ens amonesta: "- Jo no vull - diu Déu- a l'home que especula sobre el demà. Jo no vull al qui sap millor que Jo el que faré.¡Pensar en demà!...¿ És que potser sabeu què faré, quin demà us depararé? Jo no vull - diu Déu - al que desconfia de Mi." Pensem en el demà amb clarividència, certament, però també amb tota la nostra fe.

¿Que es tracta del nostre treball de cada dia? No ens inquietem per l'èxit. L'home que triomfa és el que sense saber on el porten els esdeveniments està disposat a tot. ¿ Per què voler soportar a la vegada les nostres càrregues d'avui i les de demà? Sempre tenim força suficient per portar fins al final les dificultats del dia present. El demà ens portarà noves forces, ja que Déu ens otorgarà la seva gràcia, i la càrrega de demà no serà pas més pesada que la que avui no ens ha aplastat.

- Dieu que esteu segurs que us esperen dies desgraciats, que no evitareu l'infortuni, la malaltia, el dol.

- No sigueu tant temeraris. El demà més segur implica sempre les seves incerteses. Aquest desenllaç que auguràveu fatal encara pot escapar a la fatalitat. La característica del cristià és la confiança en la inseguretat. Aquí ens teniu, esperant fermament que Déu no ens abandonarà i que protegirà a aquells a qui estimem; cert que ens agradaria saber com s'ho farà, de quina manera ens resguardarà. En el fons, tenim mentalitat de propietaris, i l'Evangeli vol convertir-nos en exploradors. Alliberem-nos d'aquesta timidesa debilitant.

- La vostra vida va avançant i us atormenten els comptes que haureu de donar-ne ja que no l'heu viscut com Déu volia.

- A veure; ¿ repararà aquesta inquietut, per si mateixa, els vostres errors passats? ¿Augmentarà el vostre penediment actual? ¿ Assegurarà la vostra virtud de demà? El pecador que lamenta les seves culpes i que suplica a Déu que el lliberi del mal no s'ha d'inquietar pas del seu perdó. ¿Sou vosaltres o és Déu qui pot fer d'un pecador un sant? El sentiment de la vostra culpabilitat us farà més humils, més pacients, més dòcils, i d'aquesta manera, Déu us santificarà mica en mica. La seva acció lenta i silenciosa farà molt més que la vostra agitada inquietut.

-Però insistiu que la mort us pot sorprendre aviat. Ningú coneix el dia ni la hora. ¿Com no inquietar-se per aquest demà fatídic, en el que estaré sol amb la meva misèria davant la Santedat de Déu?

- Sens dubte, però també davant la seva Misericòrdia. La vostra vida està en mans del Pare. No podeu dubtar que aquest Déu, sobiranament bo, ha d'escollir per a tornar a cridar-vos a Ell, el dia i l'hora en la que estareu millor disposats per descansar en els braços de Crist, el nostre únic salvador. Preparem greument aquest demà que ja no tindrà demà, per una vida de fidelitat i obediència. Cada nit, abans d'adormir-nos, tornem a posar, filialment i sense inquietud, la nostra vida en mans del Pare, que la prendrà quan li plagui. Cap sentiment ha de superar en generositat, en submissió i en adoració, al de la confiança en Déu. -" Déu meu, tinc confiança en Tu", és la oració sobirana i la virtut més gran.

Els hebreus en el desert recullien cada matí el manà que Déu destinava al seu aliment de cada dia. I la provisió que alguns llestos havien volgut fer, es convertia per a l'endemà en una barreja corrompuda i pudent.

- " Pare, dóna'ns avui el pa necessari per la nostra subsistència."

-"No us inquieteu, doncs, pel demà." ¿ Què podeu témer, què voleu preveure o què voleu saber, si ja sabeu que el vostre Pare, aquest Pare vostre que us veu en el secret, estarà amb vosaltres demà com ho està avui?  
`
En comptes de preocupar-nos pels esdeveniments del futur, o de perdre'ns en inútils lamentacions del passat, hem de concretar tota la nostra atenció al dia present. Doncs, només l'home que viu en el present sap explorar les seves riqueses i pot acomplir els seus deures. Cada dia ja en té prou amb els seus afanys, ens diu Nostre Senyor.

Donarem tota la seva força a aquesta frase, que és a la vegada compassiva i apressant, si l'entenem no només respecte la pena que haguem de suportar, sinó també respecte del treball que ens hem de prendre, i també a l'ajut que ens cal prestar als altres. El Mestre, que no vol que sentim inquietud pel demà, tampoc vol que deixem de treballar en el dia d'avui. Només vol que els nostres temors i les nostres impaciències no agreugin la nostra càrrega del dia. No ens imposa més del que podem fer. La pena de cada dia ens és suficient, i nosaltres serem capaços d'acomplir-la des del moment en que hi vegem la voluntat del Pare, en qui posem la nostra confiança.

El dia és una mesura divina del temps. Els homes han pogut inventar calendaris i comptar de diferents maneres el repartiment dels mesos, però mai han tocat el dia; el dia segueix sent el dia: és sagrat.

El dia és una divisió natural, assenyala un acte de la nostra vida. És com una reducció de tota la nostra existència. La semiconsciència del despertar ens refereix al temps de la nostra primera infantesa. Obrim els ulls sense que encara hi vegem. Els nostres primers gestos son instintius. Ha de transcórrer un breu intèrval abans que ens rehabituem a viure. Després d'aquests pocs instants de vacil·lació, tornem a situar-nos davant la tasca que ens espera. Davant del nostre esperit desfilen totes les feines que ens reclamen, talment com en la època de la nostra adol·lescència ho van fer els projectes, les esperances, potser ilimitades, o el terror davant les dificultats que haviem de superar. Això no obstant, ens entreguem a les ocupacions del dia talment als vint anys un es llança a la vida amb una passió que s'accentua a mesura que el dia es va fent més lluminós i més càlid. L'edat madura es revela per a cadascú de nosaltres en el domini amb el qual s'exerceix l'ofici o es compleixen les obligacions. El nostre treball de cada dia correspon a aquesta maduresa. Després hi ha aturades necessàries: l'alternança de satisfaccions i de preocupacions, atzars i imprevistos, formen una trama que és, en miniatura, la de tota la nostra existència. 

Però al llarg de les hores es deixa sentir la fatifa, a mesura que el dia es va decidint també a declinar, presentant-nos una anticipació de la vellesa. Aquesta no es composa simplement de cansament, sinó que s'acompanya d'una imperiosa necessitat de reculliment. És l'edat benefactora, en la que les passions es sosseguen, en la que les dificultats prenen les seves justes proporcions, el pensament es decanta i es es torna més lúcid. Cada nit, també - i no parlo d'aquella que els civilitzats han desnaturalitzat, sinó de la nit tranquil·la de la naturalesa, de la que Déu ha fet-; cada nit ens ofereix els seus moments de silenci,la hora de la reflexió, la ocasió d'una oració perllongada. I quan ens fiquem al llit per descansar els nostres membres, el nostre esperit està més alerta que mai: es podria dir que l'ànima ja s'allibera de la matèria. Llavors, de sobte, sense adonar-nos-en, ens venç la son, i perdem la consciència. Les nostres ocupacions, el futur, el món, aquells a qui estimem, res ja no existeix per nosaltres. És l'assaig de la nostra partida d'aquest món.

Aquesta comparació no té res d'artificial: descriu l'obra de Déu en dues escales diferents. La nostra vida es descomposa en tantes altres petites vides com dies Déu ens dóna.

Un dia té la seva unitat distinta i el seu valor propi. Es sent dir a alguns que desitjarien poder recomençar la seva vida. "¡ Ah si poguessin refer-la - pensen-, que diferentment la orientarien, quant més la ferien rendir!" Déu atén, en part, aquest anhel il·lusori, permetent-nos reparar cada dia un error comès el dia anterior, i portar a terme una conversió duradera. "Ja en té prou cada dia amb la seva pena!". El penediment eficaç no consisteix en que us hipnotizeu sobre la vostra misèria, sinó en que mireu per sobre les vostres debilitats, la misericòrdia de Déu, que consisteix en oblidar les vostres rebel·lies o la vostra mediocritat d'ahir. Déu se les ha "llançat a l'esquena", segons ens diu l'Escriptura. Avui podeu evitar el mal, pregar, resistir; i triomfareu més fàcilment de les temptacions si expulseu de la vostra memòria aquelles a les que vàreu sucumbir ahir. Avui podeu obrar millor que ahir. 

Això no obstant, "cada dia en té prou amb els seus mals de caps". Del fet que hagueu triomfat en els dies passats no deduïu que ja només us cal abandonar-vos en el ritme adquirit; no visqueu de les vostres reserves; perquè aquestes s'agorien tant bon punt ja no us cuidessiu de reconstruir-les. Els èxits anteriors no dispensen de l'esforç actual: només el faciliten. N'hi hauria prou amb una sorpresa per desmentir una vida fins aleshores correcta. Si visquéssiu dels enderreriments de la vostra virtud, aquesta esdevindria ben aviat un trist record. També avui ens cal pregar, vetllar, esforçar-nos.

Avui és la mesura divina. El psalmista ens adverteix, de part de Déu, que la nostra salvació es conté en els límits del dia present: -¡Avui podeu escoltar la veu del Senyor i no endurir el vostre cor! A cada dia li correspon la seva tasca: " - Ves a treballar a la meva vinya", diu el Pare de la paràbola als seus dos fills. I Jesús continua amb llenguatge diàfan: "- Cal que Jo faci les obres del que m'ha enviat mentre és de dia; arribada la nit, ja ningú pot treballar".(...) Cada dia en té prou amb la seva oració i la seva gràcia d'avui. Així combreguem en l'eternitat de Déu, que viu en un present etern. Amb el Pare, en el secret del dia present, dominem el passat i no ens deixem dominar pel futur, sempre preparats i sense mai precipitar-nos, ja que el dia, mesura divina, és la veritable mesura humana.

Adaptem sàviament l'ús de les nostres jornades a la cadència de les hores, i mai perdrem el temps. Hi ha gent que vol fer massa coses a la vegada. Resultat? S'agota, es fatiga i cansa a tothom al seu voltant. No imitem al nen impacient que salta les pàgines quan llegeix per saber com acaba la història. També la nostra pròpia història s'acabarà. Mentre esperem, vivim-la, pàgina a pàgina, sense presses. Les nostres millors jornades són aquelles en que el treball i el descans han estat sàviament equilibrats. Els nostres dies dolents, en canvi, mereixen ser anomenats, al peu de la lletra, dies desordenats, perquè els hem allargat sense un motiu raonable per un excés de treball, o els hem abreujat dilapidant el nostre temps.

El matí, per l'home agobiat, és l'hora de llevar-se sense gairebé haver descansat: l'esgotament abans del treball. - ¡ un altre dia! - suspira-. ¡Tornar a començar! Però el cristià, que respecta el pla diví, acull el nou dia com un regal que Déu li fa. El seu primer pensament és pel Pare, que el veu en el secret. " - Veig encara aquest dia per efecte de la teva bondat: i et consagro tots els pensaments, les paraules, les accions i els esforços que faci."  I està joiós de poder continuar la seva obra, sempre inacabada. Avui pot fer més o millor que ahir. S'aixeca així, radiant, i valerós. Té tot un dia per davant.

Un dia passa aviat. La vida també. La vida ben utilitzada és bastant llarga, escrivia Leonardo da Vinci. El mateix es pot dir d'una jornada ben emplenada. Però el dia millor empleat no és necessàriament aquell en el que només ens haguem ocupat de nosaltres mateixos. No està perdut aquell dia en ens hagin absorvit assumptes aliens. Perdre la vida pels altres, ens ensenya l'Evangeli, és guanyar-la. "No tens ni idea del que pot donar de si un dia!", diu un proverbi de l'Antic Testament. ¿ Sabem el que produirà el dia que comença? ¡Està ple de tantes possibilitats! Desastroses o meravelloses. Ignorem el que pot resultar d'un dia en el que haguem posat el nostre cor en fer el que Déu vol, el que pot ser per a nosaltres,  pels que ens envolten, i fins pel mateix món. Un dia de malaltia pot comptar-se entre els més preciosos d'una vida pel qui sap aprofitar el seu mal per vèncer-se a si mateix, desprendre's, oferir-se. Hi ha dies d'avis, menys debilitants i més alegres que les vàcues jornades de certs joves o els dies d'excessos dels que juguen inconsideradament amb els seu esforç. El bon dia és aquell en el que fem tot el que haviem de fer i hem fet als altres una mica de bé.

Tot el nostre valor està en el dia present. La resta és "un cop de puny al buit i repicar de campanes". I aquest valor no només està en les obres difícils; més sovint es troba en la dura monotonia de les accions ordinàries, en el recomençar, un dia i un altre, les mateixes ocupacions, en el nostre esforç per escapar de la rutina. Els heroismes intermitents denoten una menor valentia que la tranquil·la regularitat dels deures quotidians.

Tota la nostra santedat també està en el dia present. No somniem amb un perfecció fantàstica que Déu rarament ens demana. Cada dia en té prou un modest però seriós esforç de santificació. Creiem al monjo desconegut - autor del llibre "La imitació" que ha ajudat a tanta gent a viure santament. Ens confia que en la hora de la seva mort estaria molt tranquil si pogués dir-se que almenys durant un sol dia s'havia portat bé en aquesta vida. No es proposa grans sacrifis ni gestes esplendoroses. Simplement ambiciona haber fet tot el que Déu esperava d'ell durant un sol dia.

Admirem el valor d'un dia. Cada dia és un pensament nou de Déu sobre nosaltres i una nova etapa que ens condueix cap a Ell. Així, el ritme dels dies en la vida oculta que el Senyor ens demana que li oferim, ens estableix en una pau interior que res torbarà. Benaventurat secret de l'ànima cristiana que va descobrir Pscharien el desert africà: " - No et preocupis, viatger. Asserena't en la pau de les nits i continua el teu viatge en la bellesa dels matins amb un cor absolutament nou, un cor fàcil. El Senyor, el teu Déu, camina al teu costat.  



(Georges Chevrot:  En lo secreto, p.263-282, Patmos)

When I review the years of my life

When I review the years of my life, I must admit that I have been a particular providence. The whole story of my life: education and events, things and people, success and failures, joys and sorrows, everything has been made, somehow linked, and finally ordered, so that I am saved.  This applies to all. Everything happens as if the Lord had only to deal with me, with each one of us at a time.

This "single sinner," that each of us is, the Lord expects his conversion, which is more than just repentance, much more than  penance. Jesus, who turned us away from evil, asks us to approach Him, to change our mindset so that we constantly settle our thoughts, desires and purposes, to His. And this is not a one day job, but an everyday work, that takes the whole life, a life of communion with Him.

  Quan jo repasso el curs dels anys de la meva vida, he de reconèixer que he estat objecte d'una providència particular. Tota la trama de la meva existència: educació i esdeveniments, coses i gent, èxit i fracassos, alegries i penes, tot ha estat composat, d'alguna manera lligat i realment ordenat, a fi que jo sigui salvat. Això val per tots. Tot passa com si el Senyor únicament s'hagués d'ocupar de mi, de cadascun de nosaltres.

Aquest "pecador únic", que sóm cadascú de nosaltres, el Senyor espera que es converteixi. La conversió és més que un simple penediment, i més que la penitència. Jesús, que ens ha allunyat del mal, ens demana que ens apropem a Ell, que canviem de mentalitat, que conformem constantment els nostres pensaments, els nostres efectes i desitjos, als seus. I això no és cosa d'un dia, sinó obra de cada dia, de tota la nostra vida, de tota una vida de comunió amb Ell.

(Georges Chevrot: Le temps de l'Eglise, p.188, Bonne Presse)

The stem, the spike, the wheat ...

Two cells bind themselves together and and a new living being springs. As the sower expects  the crop that he has planted to grow, a mother can come and go, but day and night inside her a prodigious miracle is taking place. Looking at the nursery where their fragile marvel will soon slepp, ¿ can a father and mother think they were the only authors? In the little eyes of a newborn that still can't look, very soon will shine the flame of intelligence. This kid will think, speak, he will distinguish good from evil. Inside him lives the germ of the wise, of the artist, of a saint. In the parable of the sower, but at another level, the silent work will also be divine: first the stalk, the ear, the corn ... Certainly, the child, the teenager, and the man, will personally collaborate in the work of God, but, ¿ whom we owe our physical growth and the development of our natural gifts if not to the Author of  life and absolute ruler of days?


  Dues cèl·lules incompletes s'uneixen i brota un nou ser vivent. Com el sembrador espera que creixi la collita una vegada ha sembrat, la mare pot anar i venir, però de dia i de nit s'obra en ella un miracle prodigiós. Contemplant el bressol on dormirà després la seva fràgil meravella ¿ poden un pare i una mare pensar que ells sols han estat els autors? En aquests ullets que encara no saben mirar brillarà molt aviat la flama de la intel·ligència. Aquest petit pensarà, parlarà, distingirà el bé del mal. En ell hi ha el germen del savi, de l'artista, d'un sant. En la paràbola del sembrador, encara que a un altre nivell, s'efectuarà també l'obra divina: primer la tija, l'espiga, el blat... Certament, el nen, l'adolescent, i l'home, hauran de col·laborar personalment en l'obra de Déu, però ¿ a qui devem el nostre creixement físic i el desenvolupament dels nostres dons naturals si no a Aquell que és l'autor de la vida i senyor absolut dels dies?

(Georges Chevrot: El Evangelio al aire libre, p.169, Palabra)

Sad and happy days

  Just as our present happiness is not a test of our virtue, adversity is not a punishment for our sins. Enjoy any happy day! It is rare that a day passes without bringing us some pleasure, and some proof of affection. Do not waste anything that can make you happy. And be thoughtful in a sad day. When all goes well, people just get carried away without thinking. Sufferings offer us the opportunity to retreat, they teach us the value of life and reveal its purpose, making us look beyond ourselves. God has made both days. In God's plan, both anguish hours and quieter days contribute to our best.


   Així com la nostra felicitat present no és una prova de la nostra virtut, tampoc és l'adversitat un càstig de les nostres culpes. En el dia feliç tingues joia. És rar que passi un sol dia sense portar-nos un plaer, una prova d'afecte. No malbarateu res del que us pugui fer feliços. I en el dia trist sigues reflexiu. Quan tot va bé, un es deixa portar sense pensar gaire. Les proves ens ofereixen ocasió de recolliment, ens ensenyen el valor de la vida i ens mostren la seva finalitat fent-nos mirar més enllà de nosaltres mateixos. Déu ha fet una cosa i l'altra. En el designi de Déu, tant les hores angoixoses com els dies tranquils contribueixen al nostre bé.

 (El evangelio al aire libre, p.133-134, Georges Chevrot)

The granary of the birds of the sky

 With the intention to inspire a boundless confidence in God's providence, Jesus said to his audience:

"The birds of the air, they neither sow nor reap, they neither harvest nor pile up in their attics. They don’t have cellars with doors that can be closed carefully. However, they do not die of hunger or thirst, as our heavenly Father supplies them food "(...)

Neither does the Master say: "Cross your arms, my friends, and wait for roasted quails to settle on your table "

The birds only hide their head under the wings to sleep, the rest of the time they are not with their legs crossed. They can’t  sow or reap, but look at them, they are always on the lookout for their booty. "(...)

- Owners! do not put your trust in your barns, for they can be set on fire or thieves can steal them. Also, Do you want to tell me how would you fill them up if God did not grow your crops?

... And as for you, poor people, you do not have cellars or barns - like the birds of the sky – so, do not mourn saying: "What will we eat, what will we drink?". Leave this concern to pagans! You can not ignore that your Father knows that you need to eat and drink: So, even if you are busy earning your livelihood, do it without concern, as birds do...  

  Amb la intenció d'inspirar-los una confiança il·limitada en la providència de Déu, els deia :

" Les aus del cel, no sembren ni seguen, no apilonen collites en els seus graners, ni tenen rebosts amb portes que es puguin tancar cautelosament. Tot i això, no moren de gana ni de sed, ja que el nostre Pare celestial els hi proveeix l'aliment" (...)

Tampoc ens diu el Mestre: "Creueu els braços, amics meus, i espereu a que sobre la vostra taula hi davallin guatlles al forn"

Els ocells només amaguen el cap sota les ales per dormir; la resta del temps no s'estan amb les potes creuades. No saben sembrar ni segar, però mireu-los, sempre estan a l'aguait del seu botí." (...)

- Propietaris, no poseu la vostra confiança en els vostres graners; s'hi pot calar foc o els lladres us els poden robar. A més, ¿ voleu dir-me de què els ompliríeu si Déu no fes créixer els vostres sembrats ?

... I pel que fa a vosaltres, pobres, que no teniu bodegues ni graners - com les aus del cel -, no us lamenteu dient : " ¿ Què menjarem, què beurem ?". Deixeu aquesta inquietud pels pagans. No podeu ignorar que el vostre Pare ja sap que necessiteu menjar i beure: Per tant, encara que estigueu ocupats a veure com us guanyeu la vostra subsistència, feu-ho sense inquietud, com les aus del cel...

(El Evangelio al aire libre, p.25, Palabra)