CUIDEM L'ÀNIMA?

 

REFLEXIÓ DOMINICAL: CUIDEM L'ÀNIMA?

Jo penso que l’ànima de cada ser humà, en el moment de la concepció quan li és infosa, deu ser d’una bellesa incomparable: més que cap altra cosa creada, i tanmateix ella mateixa, generosa i humil, ho estima tot, i ho admira tot!

Està pensada per ser feliç!

Si l'ànima tingués forma, la imaginaria d’una plasticitat i elegància perfectes per penetrar els oceans més profunds i solcar les galàxies més llunyanes... I d’una subtilesa tal, que li permetria volar al costat d’un rossinyol, sense espantar-lo, i així poder compartir amb ell la placidesa d’un capvespre d’estiu amagat dins d’un esbarzer frondós.

L’ànima en pau deu tenir una capacitat immensa per copsar el batec de l’Univers; però el que més bé deu definir-la és la seva capacitat per intuir-ne el Creador, reconeixent-hi la mateixa mà que l’ha creada a ella.

I per això no descansa, mai no descansa del tot, fins que no torna a Ell!

Potser una ànima que encara no hagués estat corrompuda per l’humà a qui ha estat encomanada o pels indesitjables a qui aquest l'ha confiada, ho sabria contemplar tot amb una pau deliciosa: la pluja, la neu, les estrelles, el perdó... Res la torbaria, res! Ni tan sols la persecució descarnada d’un lleó rere una gasela!...

Veuria que en la natura, les angoixes per la supervivència no alteren la pau de les criatures, ni la dignitat de cada ésser vivent!

Però arriba el dia en que contemplant-se a ella mateixa, la nostra ànima s’adona que ha perdut l’harmonia dels primers temps! Moltes de les seves capacitats han quedat greument mermades, i la seva pau inalterable s’ha convertit en un vaivé d’emocions i angoixes que la torturen.

Qui ha deixat de cuidar-la? Es pregunta... I encara: Qui, vingut de fora, l’ha atacada per enveja?

I així transitarà la resta dels seus dies per aquest món: embrutada i insensible, irresponsablement maltractada i viciada, en contacte estret amb un món que l'ignora.

Però malgrat nosaltres, malgrat la societat que hem construït, la nostra ànima sempre conservarà el record de la bellesa infinita d’una sortida de sol rere l’horitzó del mar, i potser mai ningú podrà apagar definitivament una veu que li diu que s'hi fixi bé, que més enllà de l’horitzó és impossible que pugui haver-hi res que no sigui amor, i un amor infinit capaç de retornar-li el seu antic esplendor i puresa, i encara més: fer-la capaç de, per fi, veure Déu cara a cara!

I llavors, d’una revolada, aprofitant Déu l’estat lamentable del nostre cos nafrat i de la nostra voluntat alienada, que ens donarà l'oportunitat d'un darrer gest d’abandonament a les seves mans, serem arrossegats, cos i esperit, dins d’una onada, vers platges verges i eternes.

Déu ho vulgui!