Drafting the future

 We often naively assert that waiting is proper to man, and it is true that his spirit is always inclined towards the future. If today he loses, he restarts persuaded that tomorrow he will win. But how is that hope prevails in our intelligence defying any reasoning? By what right do we dare to go beyond the present time drafing the future? What madness takes us in times of adversity that makes imagine that tomorrow will be better than today? - An instinct - the wise answer. Ok, but who has impressed it upon our nature but the One who created our race to live in a long journey intended to end in infinity?

 Sovint afirmem innocentment que és propi de l'home, el fet d'esperar, i és cert que el seu esperit sempre s'inclina vers l'esdevenidor. Si avui perd, recomença persuadit que demà guanyarà. Però, com és que aquesta esperança s'imposa a la nostra intel·ligència desafiant qualsevol raonament ? Amb quin dret ens atrevim a anar més enllà del present fent esborranys sobre el futur? Quina bogeria ens agafa normalment d'imaginar en moments d'adversitat que el demà serà millor que avui? - un instint - responen els savis. D'acord, però, qui l'ha gravat en la nostra natura, sinó Aquell que va crear la nostra raça per a viure tant llarg periple que ha d'acabar en l'infinit?

(Georges Chevrot: Dans le silence, p. 22, Bloud & Gay)