.png "English")
On the cross, Jesus saved all mankind, because he gave to all men the means of salvation; however, the individual salvation of each of us is yet not effective; it is up to each of us, individually, to appropriate the merits of Jesus Christ. The sacrifice of the Mass, applies to each of us the fruits of the sacrifice of the Cross.
A la creu, Jesús ha salvat el tot el gènere humà, ja que ha donat a tots els homes el mitjà de salvació; això no obstant, la salvació particular de cadascú de nosaltres no s'ha fet encara efectiva, ens pertoca individualment, apropiar-nos dels mèrits de Jesucrist. És el sacrifici de la Missa, el que aplica a cadascú de nosaltres els fruits del sacrifici de la Creu.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 108, Desclée de Brouwer)
The sacrifice of the cross will not be repeated, but it will be indefinitely prolonged. On Holy Thursday, in anticipation of his imminent death, the Saviour offers God and communicates his disciples the Victim Who will be immolated a few hours later. The Mass reproduces this act of Holy Thursday: This time, however, it is the Church, which, in memory of the death of Jesus, offers God and communicates the Christians, the Victim Who was immolated. The same bond that joins the Last Supper to the Cross, connects the Cross to all the Masses that have been and will be held until the end of the world. The Last Supper is the sacrifice of the Cross announced and begun, the Mass is the same sacrifice of the Cross continued and perpetuated.
El sacrifici de la Creu no es repetirà, però serà prolongat indefinidament. El Dijous Sant, en previsió de la seva mort imminent, els nostre Salvador ofereix a Déu i comunica als seus deixebles la Víctima que serà immolada unes hores més tard. La Missa reprodueix aquest acte de Dijous Sant: aquesta vegada, però, és l'Església, la qual, en memòria de la mort de Jesús, ofereix a Déu i comunica als cristians, la Víctima que ha estat immolada. El mateix lligam que uneix el Sopar a la Creu, enllaça a la Creu totes les Misses que han estat i seran celebrades fins a la fi del món. El Sant Sopar és el sacrifici de la Creu anunciat i començat, la Missa és el mateix sacrifici de la Creu continuat i perpetuat.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 107, Desclée de Brouwer)
So that we could be associated to his unique and universal sacrifice, our Lord could choose two ways. He could have declared that men should be united in a thought of love to the mystery of Redemption, remembering with emotional piety his passion and death, as we do in Christmas, when we remember the mystery of his Incarnation. But even if he wanted to perpetuate the memory of his oblation, he did not want this to be reduced to a simple memorial. In fact, He did not say: "Remember my sacrifice" but instead: "Do this in memory of me" thus prescribing the performance of a ritual: "Whenever we eat this bread and drink this cup" - St. Paul writes, teaching simply the primitive Christian doctrine - "we commemorate the Lord's death until he comes."
Per associar-nos al seu sacrifici únic i universal, Nostre Senyor podia escollir entre dues maneres. Podia haver declarat que els homes s'hi unissin en un pensament d'amor en el misteri de la Redempció, recordant-se amb pietat emocionada,, de la seva Passió i mort, així com fem per Nadal quan ens recordem del misteri de la seva Encarnació. Però, si bé Ell va voler perpetuar el record de la seva oblació, no va pas voler que aquest es reduís a un simple memorial. No va dir: "Recordeu-vos del meu sacrifici", sinó que va dir: "Feu això en memòria meva", prescrivint així l'acompliment d'un ritual : "Cada vegada que mengem aquest pa i bevem d'aquesta copa"- escriu Sant Pau, ensenyant senzillament la doctrina cristiana primitiva - "commemorem la mort del Senyor fins que torni".
(Georges Chevrot: Notre Messe, 105, Desclée de Brouwer)
The sacrifice of Jesus is not as much the painful procession of his torture and humiliation as his total oblation, generous, full of love, that he made of his martyrdom and death, so that his Father received infinite glory, and men, his brothers, their insurance of forgiveness. (...)
The sacrifice of Jesus is, therefore, the perfect universal religious act.(...) Since then, the men must only live of its effects, and present it indefinitely to God, associating themselves to the sacrifice of his Son, our brother.
El sacrifici de Jesús no està tant en la processió dolorosa de les seves tortures i humiliacions com en la seva oblació total, generosa, carregada d'amor, que ell va fer del seu martiri i la seva mort, per tal que el seu Pare rebés una glòria infinita i els homes, germans seus, l'assegurança del seu perdó.(...)
El sacrifici de Jesús és, doncs, l'acte religiós perfecte i universal.(...) A partir de llavors, als homes, ja només els cal viure dels seus efectes, i presentar indefinidament a Déu, tot associant-s'hi, el sacrifici del seu Fill, que s'ha fet germà nostre.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 102, Desclée de Brouwer)
It can be said, we do not penetrate the heart of the Christian doctrine until the day that we understand the disastrous nature of sin; I mean that one that drives God out of a soul. (...)
The ruin of a human work can be repaired; the destruction of a divine work can not be repaired. However, when the object of our sin is God, not his life, but his mind, his love, his person - that is, precisely, what sin is - our human resources are unable to repair an infinite offense. (...);
Sin operates, therefore, a break, an irremediable split between God and humanity. God, however, accepts to forgive our rebellion, but there is the need of the intervention of a mediator, capable, on behalf of both parties, to negotiate reconciliation. "There is only one God - Paul writes - and there is only one mediator between God and men, Jesus Christ, who gives himself as ransom for all." (...);
On the night in which the Incarnate Word came to dwell among us, angels announced, very timely, the long-awaited reconciliation: "Glory to God and peace on earth!" God no longer has to reject humanity, there is a man among from whom He will receive an infinite praise.
Es pot afirmar, nosaltres no penetrarem el cor de la doctrina cristina fins el dia en que haguem comprès el caràcter desastrós del pecat, em refereixo a aquell que foragita a Déu d'una ànima.(...)
La ruïna d'una obra humana es pot reparar; la destrucció d'una obra divina és irreparable. Això no obstant, quan l'objecte de la nostra falta és Déu, no pas la seva vida, sinó el seu pensament, el seu amor, la seva persona - en això consisteix precisament el pecat - els nostres mitjans humans són incapaços de reparar una ofensa que és infinita.(...)
El pecat opera, doncs, una ruptura, un escisió irremeiable entre Déu i la humanitat. Déu, però, accepta perdonar la nostra rebel·lia, però ens cal la intervenció d'un Mediador capaç, en nom de les dues parts, de negociar la reconciliació. "Només hi ha un Déu - escriu Sant Pau - i només hi ha un mediador entre Déu i els homes, Jesucrist, que s'ha s'ha donat en rescat per a tots".(...)
En la nit en la que el Verb encarnat va venir a habitar entre nosaltres, els àngels van anunciar ben encertadament aquesta reconciliació tant esperada: " Glòria a Déu! Pau a la terra!" Déu ja no ha de rebutjar la humanitat, hi ha un home entre nosaltres del qual rebrà una lloança infinita.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 98-99, Desclée de Brouwer)
Our relationships towards God are summarized in three: we confess His sovereign dominion over us, we recognize that we have received everything from Him, knowing that He is also the only One from Whom we can expect everything we need. Men thought he could satisfy this triple duty: adoration, thanksgiving, and petition, by returning to God part of what he had received. Hence the old offerings of the first fruits of the harvest, or the most beautiful sheep in the herd. For this ancient ritual sacrifices worshipers were deprived of what they could legitimately keep in order to express their subordination, gratitude an trust to God.
In the history of sacrifice before Jesus Christ, sin, adds yet another element, when the culprit resorted to sacrifice in order to obtain God's forgiveness, and chose to be sacrificed one of the beasts that he could eat, loading it - in a sort of replacement - with his own sins as a way to expiate the offense done to God. However, the animal was not completely consumed; part of the victim was reserved for a sacred meal which completed the sacrifice and stablished a communion between the divinity, the offered victim, and the sinner, who awaited for a merciful response of God, granting him forgiveness.
This is, in brief, the history of Sacrifice, with its four purposes: adoration, gratitude, atonement, and petition.
Les nostres relacions cara Déu es resumeixen en tres: confessem el seu domini sobirà sobre nosaltres, reconeixem que ho hem rebut tot d'Ell, sabent que també és d'Ell de qui podem esperar tot el que ens fa falta. Aquest triple deure, d'adoració, acció de gràcies, i petició, l'home ha pensat que podia satisfer-lo retornant a Déu part del que ha rebut. D'aquí venen els oferiments antics, ja sigui de les primicies de la collita, o de l'anyell més formós del ramat. Per aquest sacrificis rituals els antics adoradors es privaven d'allò que podien conservar legítimament per manifestar a Déu la seva subordinació, la seva gratitud i la seva confiança.
En la història del sacrifici abans de Jesucrist, el pecat, afegia encara un altre element, quan el culpable recorria al sacrifici per tal d'obtenir el perdó de Déu, i escollia una de les bèsties que li haurien pogut servir d'aliment per immolar-la, carregant-la - amb una mena de substitució - de les seves culpes, per expiar l'ofensa feta a Déu. Això no obstant, l'animal no es consumia sencer; una part de la víctima es reservava per un àpat sagrat que completava el sacrifici i que havia d'establir una comunió entra la divinitat, la víctima oferta, i el pecador que l'oferia esperant rebre la resposta misericordiosa de Déu concedint-li el perdó.
Aquesta és, en síntesi, la història del Sacrifici, amb els seus quatre fins: adoració, agraïment, propiciació, i petició.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 96-97, Desclée de Brouwer)
The Readings have learned you the word of God; The homily has explained its true meaning and the multiple applications for your life; Proclaim now, therefore, the Creed, as the old mother of Francois Villon did: "In this faith, I want to live and die." Let us be thankful to our Lord, who lives in the Church, for preserving us from error.(...) The Creed is exactly so: the remarkable story of love that brings a God who communicates us his life in order to transform ours.
Les lectures us han fet conèixer la paraula de Déu; l'homilia us ha exposat el seu vertader significat i les múltiples aplicacions per a la vostra vida; proclameu ara, doncs, el Credo, com ho feia la vella mare de François Villon : "En aquesta fe, jo vull viure i morir." Agraïu Nostre Senyor, que viu en la seva Església, d'haver-vos preservat de l'error. (...) El Credo és exactament això: l'admirable història d'amor que ens porta un Déu que ens comunica la seva vida per tal de transfigurar la nostra.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 94, Desclée de Brouwer)
Is it asking too much to wish that in all of our Catholic homes, could be found, in a good place, and accessible to all members of the family, an edition as beautiful as possible of the Gospels? Although this does not mean that every Christian should not also have his own little Gospel, to be frequently consulted, and meditated every day if possible. (...)
The Gospel should be read slowly. It is a food too strong to be swallowed at once, and it helps only if it is assimilated and savored, watching however, that it is not only about satisfying an intellectual curiosity. (...)
It is not so much about reading the pages of the Gospel to relive the times of Jesus, but rather to make Jesus relive in our time, and especially in our lives.
És desitjar massa que en totes les nostres llars catòliques, hi hagués, en un bon lloc, i accessible a tots els membres de la familia, una edició dels Sants Evangelis tant bella com fos possible? Això no vol pas dir que tot cristià no hagi de tenir, també, el seu propi Evangeli, petit, per ser sovint consultat, i meditat tots els dies, a poguer ser. (...)
L'Evangeli s'ha de llegir lentament. És un aliment massa fort per ser empassat d'un sol cop, i només fa profit si s'assimila, i només es pot assimilar si s'assaboreix, vigilant, però, que no es faci només per satisfer una curiositat intel·lectual.(...)
No es tracta tant de llegir les pàgines de l'Evangeli per reviure els temps de Jesús, ens pertoca més aviat de fer reviure Jesús en el nostre temps, i, sobretot en la nostra vida.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 85-87, Desclée de Brouwer)
The triple Sign of the Cross drawn with the thumb on the forehead, lips, and chest, has been kept since the days of early Christians as a rule before the reading of the Gospel at Mass. ¿ Does this not symbolize clearly that the teaching of Jesus should enlighten our intellect, inspire our words, and above all, penetrate and transform our hearts?
El triple Senyal de la Creu traçat amb el pulgar en el front, els llavis i el pit, s'ha mantingut des de temps dels primers cristians com a norma per abans de la lectura de l'Evangeli en la missa. No veieu aquí un símbol clar que l'ensenyament de Jesús ha d'il·luminar la nostra intel·ligència, inspirar les nostres paraules i sobretot penetrar i transformar els nostres cors?
(Georges Chevrot: Notre Messe, 83, Desclée de Brouwer)
A church singing wholeheartedly, creates an atmosphere of collective prayer. Certainly, it is mostly this sung prayer, in group, which favors contemplation. When we pray alone, how easily we end up on ourselves! Praying aloud together, singing together the beautiful texts of the Church, we will be in the presence of God, naturally, and our spirit will be occupied in Him.
Una església que canta, i que canta de tot cor, crea una atmòsfera de pregària col·lectiva. Certament, és sobretot la pregària col·lectiva cantada, la que que afavoreix la contemplació. Quan preguem sols, que fàcilment ens tanquem en nosaltres mateixos! Pregant junts a veu alta, cantant conjuntament els bells textos de l'Església, ens posem naturalment en presència de Déu i ocupem el nostre esperit de Déu.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 79-80, Desclée de Brouwer)
Our Lord encourages us to a personal prayer, the one that everyone should do at home, behind closed doors, away from the eyes of the people, but also to family prayer, and social worship, as it is together that his disciples must renew the divine act of Holy Thursday. Being members of a unit, we must leave aside our individualism and pray together in the liturgy: From the "Oremus" to the "Amen", let the desires and hopes of all Christians and all men be ours: let us pronounce words of joy although our hearts might be sad, let us be humble even if we feel that we have not failed, and let us think of others even if we, ourselves, lack security. And this, far from reducing our personality, will enrich it and make it grow.
Nostre Senyor ens encoratja a la pregària personal, aquella que cadascú ha de fer a casa, portes tancades, lluny de les mirades de la gent, però també a la pregària en familia, i al culte social, ja que és conjuntament que els seus deixebles hauran de renovar l'acte diví del Dijous Sant. Essent membres d'una unitat, hem de sortir del nostre individualisme i pregar en plural en la liturgia: De l'Oremus a l'Amen, fem nostres els anhels i les esperances de tots els cristians i de tots els homes: pronunciem paraules de joia encara que el nostre cor estigui trist, humiliem-nos fins si ens sembla que no hem faltat, i pensem en els altres encara que a nosaltres mateixos ens manqui la seguretat. I això, lluny de minvar la nostra personalitat, l'enriquirà i la farà créixer.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 64-65, Desclée de Brouwer)
Except Advent and Lent, every Sunday of the year, after the Kyrie, the priest intones the "Gloria in Excelsis". Certainly we are facing one of the oldest chants used by the Church. Some authors even wonder if this is the work Pliny the Younger alluded to in his famous letter to the Emperor Trajan: "The Christians gather in a fixed day, before sunrise, to sing together, among others, a hymn to God as Christos: carmen Christo quasi Deo."
It can be observed, at least, that there is not a single word in this sacred chant that does not belong either to the epistles of St. Paul, or the writings of St. John. Will it not deserve our love, if only for its considerable antiquity?
Exceptuant el temps d'Advent i Quarema, tots els diumenges de l'any, després del Kyrie, el celebrant entona el Gloria in Excelsis. Certament ens trobem en presència d'un dels càntics més antics usats per l'Església. Alguns autors fins es pregunten si no es tracta de l'obra a la que Plini el Jove feia al·lusió en la seva famosa carta a l'emperador Trajà: "Els cristians es reuneixen en dies fixes, abans de la sortida del sol, per cantar plegats, en d'altres, un himne a Christos com a Déu: carmen Christo quasi Deo."
Es pot observar, almenys, que no hi ha cap paraula en aquest cant sagrat que no pertanyi ja sigui a les epístoles de Santa Pau, ja sigui als escrits de Sant Joan. ¿No mereix, doncs, que l'estimem per la seva tant considerable antiguitat?
(Georges Chevrot: Notre Messe, 51, Desclée de Brouwer)
The Gospel enlightens us, the Eucharist strengthens us; Scripture teaches us the commandments of the Lord, The Holy Communion helps us to observe them. The Gospel is Jesus before our spirit; In the altar, Jesus joins our will. Jesus before us, within us. Here you go : the secret of a Christian life.
With equal fervor, let us strive toward these two sources of life, the Gospel and the altar.
L'Evangeli ens il·lumina, l'Eucaristia ens enforteix; l'Escriptura ens fa conèixer els manaments del Senyor, la Santa Comunió ens ajuda a observar-los. L'Evangeli, és Jesús davant el nostre esperit; per l'altar, Jesús s'uneix a la nostra voluntat. Jesús davant nosaltres, dins de nosaltres: Heus-aquí el secret d'una vida cristiana.
Amb igual fervor, afanyem-nos vers aquestes dues fonts de vida, l'Evangeli i l'altar.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 43, Desclée de Brouwer)
To those who criticize the Catholic worship for having moved away from the simplicity of the Gospel, the liturgy responds by placing, first, the Gospel on the altar, as a guarantee that everything accomplished during Mass is in perfect conformity with the will of our Lord. Our piety and our faith have their origin in the words of Jesus. The Eucharist, mystery of love, is the testament through which the Church communicates successive generations not only the letter but also the spirit of the Gospel, doctrine of love; not only the image of Jesus, but Jesus really alive. The Gospel is the truth; the Eucharist is the life. And so as the Gospel leads us to the altar, the altar leads us back to the Gospel. The evangelical discipline, founded on renunciation, ¿would it not be better understood and less wrongly practiced when the Christian comes regularly to the altar to be associated to the sacrifice of Jesus? The doctrine of the cross is fully illuminated by the memorial of the Passion of the Savior. The Gospel and the altar become, together, the two prerequisites for a Christian life.
A aquells que retreuen al culte catòlic haver-se allunyat de la simplicitat de l'Evangeli, la liturgia els respon col·locant, d'entrada, l'Evangeli sobre l'altar, com a garantia que tot el que s'acompleix durant la missa és en perfecte conformitat amb la voluntat de Nostre Senyor. La nostra pietat, així com la nostra fe, tenen origen en les paraules de Jesús. L'Eucaristia, misteri d'amor, és el testament pel qual l'Església pot comunicar a les generacions successives, no només la lletra, sinó l'esperit de l'Evangeli, doctrina d'amor; no només la imatge de Jesús, sinó Jesús realment viu. L'Evangeli és la veritat; l'Eucaristia és la vida. I, així com l'Evangeli ens condueix a l'altar, l'altar ens torna a l'Evangeli. La disciplina evangèlica, fundada en el renunciament, ¿ no es comprèn millor i és menys mal practicada quan el cristià ve regularment a l'altar a associar-se al sacrifici de Jesús? La doctrina de la creu s'il·lumina plenament pel memorial de la Passió del Salvador. L'Evangeli i l'altar esdevenen, conjuntament, les dues condicions indispensables per a una vida cristiana.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 42, Desclée de Brouwer)
Aside from the use of incense in pagan worship, this also had other more secular uses, and it was through them that incense gained its place in liturgy. With the decline of the Roman Empire, the Church moderated its initial distrust, and preserved its brand of honor to express our reverence to Christ, to the bread and wine that had to be consacrated in the altar of sacrifice, and to the words contained in the book of the Gospels.
A part de l'ús que tenia l'encens en el culte pagà, aquest també tenia altres usos més profans, i a través d'ells es guanyà el seu lloc en la liturgia. Amb el declivi de l'imperi Romà, l'Església va moderar la seva desconfiança inicial, i va conservar-ne la marca d'honor per expressar la nostra veneració al Crist, al pa i el vi que havien de ser consagrats, a l'altar del sacrifici, i a les paraules de vida contingudes en el llibre dels Evangelis.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 41-42, Desclée de Brouwer)
The piece on top of the altar, during the first centuries, was often a slab placed in the tomb of a martyr. Where could be held with more dignity the memorial of the death of the Savior than on the grave of the faithful who died for Christ? (...)
The altar, indeed, is the place where Jesus extends to us his immolation. Our Lord is the living Altar from where, St. Paul writes, " our Host of praise rises towards God." Our stone altar is the symbol of this true altar; It has been consecrated, anointed, ie Christianized; It represents the Christ.
El sobre de l'altar, durant els primers segles, sovint era una llosa que es colocava a la tomba d'un màrtir. On hauria pogut ser més dignement celebrat el memorial de la mort del Salvador que sobre la tomba dels fidels morts pel Crist?(...)
L'altar, en efecte, és el lloc on Jesucrist perllonga per nosaltres la seva immolació. Nostre Senyor és l'altar vivent d'on, escriu Sant Pau, "s'eleva vers Déu la nostra Òstia de lloança." El nostre altar de pedra és el símbol d'aquest altar veritable; ha estat consagrat, ungit, és a dir cristianitzat; representa el Crist.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 40, Desclée de Brouwer)
The Mass is not just another prayer, but a drama in which all participants are involved. The Christian crowd takes the path to Calvary.
La Missa no és pas una pregària com les altres, sinó un drama en el que tots els assistents participen. La multitud cristiana pren el camí del Calvari.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 33, Desclée de Brouwer)
The Sunday morning Mass is an adaptation of the old Papal Mass, and deserves the preference of Christians who can attend it, participating in the liturgical chants as has historically been the desire of Pontiffs. How wrong are those who consider it just another Mass, only embellished and expanded!.
Certainly, however, every mass, even the most lonely, is offered for all Christians, for the whole Church. (...) There is no minute in the twenty-four hours of a day, without a priest pronouncing the words of Consecration, or praying with the whole Church, our Father in Heaven...
La missa solemne matinal del diumenge és una adaptació de l'antiga missa Papal, i ha de merèixer la preferència dels cristians que puguin assistir-hi, participant en els cants litúrgics tal i com històricament ha estat desig dels Pontífexs. Com s'equivoquen aquells que no veuen en aquesta missa solemne res més que una missa breu ordinària embellida i ampliada!.
Certament, però, tota missa, fins la més solitària, és oferta per tot el poble cristià, per tota l'Església.(...) No hi ha cap minut en les vint-i-quatre hores del dia en que un sacerdot no pronuncïi les paraules de la Consagració,, o que pregui amb tota l'Església al Nostre Pare que està en el Cel...
(Georges Chevrot: Notre Messe, 27-28, Desclée de Brouwer)
The Missal presents a beautiful collection of some excerpts from the Holy Scriptures, as well as the most beautiful forms of prayer. If only for a year, you feed your prayers on this book, not only on sundays but also in weekdays, you will feel the desire to begin a new year, and year after year, you will extract from it new lights and new forces.
And how will the Missal make you love our Mass!
El missal us presenta un recull preciós dels extrets més bells de la Santa Escriptura i de les més boniques fórmules de pregària. Si n'alimenteu la vostra pregària durant un any, no només el diumenge sinó també entre setmana, només tindreu el desig de recomençar l'any següent, i d'any en any, n'extreureu noves llums i noves forces.
I com us farà estimar la nostra Missa!
(Georges Chevrot: Notre Messe, p19, Desclée de Brouwer)
In the secret of our prayer, let us look to Jesus, the True Light! Let us meditate on his example, let us open our hearts to his word, let us listen meekly to his encouragement and his warnings, his complaints and desires. Doing so, we will dispel darkness and we will recover the vision of invisible things. We will be independent of others and of ourselves, and our whole being will overflow light.
En el secret de la nostra oració fixem els ulls a la Veritable Llum que és Jesús. Meditem els seus exemples, obrim els nostres cors a la seva paraula, escoltem dòcilment els seus encoratjaments i els seus avisos, les seves queixes i els seus desigs. Així dissiparem les tenebres, recuperarem la visió de les coses invisibles, serem independents dels altres i fins de nosaltres mateixos, i tot el nostre ésser quedarà a vessar de llum.
(Georges Chevrot: En lo secreto, p.262, Patmos)
¿ Where does this inner light which we call consciousness come from? It is neither our work, nor the projection of our own thoughts, often so opposed to our desires: It is the reflection of another light. Our innate sense of justice commands us to do good and not evil; however, men often differ regarding the appreciation of good and evil. There are erroneous consciences, darkened interior lights. The believer escapes this danger, as his reason is enlightened by faith. His consciousness is a reflection of a light emanating from God. How much more privileged is the Christian whose consciousness reflects the person and authority of the Son of God! Baptism makes us, in the words of Jesus, children of the Light. The Spirit of Christ dwells in our soul illuminating our thoughts.
¿D'on ve aquesta llum interior a la que anomenem consciència? No és pas obra nostra, no és la projecció dels nostres propis pensaments, ja que sovint es contraposa als nostres desigs: és el reflex d'una altra llum. El nostre sentit innat de la justicia ens mana fer el bé i no el mal; això no obstant, els homes sovint discrepen pel que fa a l'apreciació del bé i del mal. Hi ha consciències errònees, llums interiors enfosquides. El creient escapa aquest perill; estant la seva raó il·luminada per la fe, la seva consciència és el reflex d'una llum que emana de Déu. ¡ Quant més privilegiat és encara el cristià la consciència del qual reflecteix la persona i l'autoritat del Fill de Déu! El baptisme fa de nosaltres, segons l'expressió de Jesús, fills de la Llum. L'Esperit de Jesucrist habita la nostra ànima, el seu pensament il·lumina el nostre.
(Georges Chevrot: En lo secreto, p.255-256, Patmos)
What we give in excess to the material life is removed from the spiritual life. The asceticism produces the opposite result. It shortens material life so that the life of the spirit acquires its splendor. (...) It does not remove rest, but it combats laziness; it does not deprive the body of its necessary food, but it moderates its search for taste; and it always ensures the predominance of the spirit over the body.
The tenant Psichari, patrolling the Sahara, wrote - "Nothing makes us progress in the spiritual life as much as living each day with a handful of rice and a little salt water... Nothing prepares the soul to receive God as much as emptying it of all sensible pleasure. The thought of what is eternal springs naturally of a heart where everything that is fleeting in life has been expelled."
El que donem en excés a la vida material ho retirem de la vida espiritual. L'ascetisme produeix el resultat invers. Retalla la vida material per tal que la vida de l'esperit adquireixi ple auge. (...) No suprimeix el descans, però combat la deixadesa; no priva al cos de l'aliment necessari, però modera la cerca del gust; i sempre garanteix el predomini de l'esperit sobre el cos.
El tinen Psichari, patrullant pel Sahara, escribia : - " Res ens fa progressar tant en la vida espiritual com viure cada dia amb un grapat d'arròs i una mica d'aigua salada... Res prepara tant l'ànima per rebre a Déu com buidar-la de tot plaer sensible. El pensament d'allò que és etern neix amb tota naturalitat en un cor del qual s'ha expulsat tot el que és efímer en aquesta vida."
(Georges Chevrot: En lo secreto, p.248-249, Patmos)
.png "English"){kind=small}
