.png "English")
Our relationships towards God are summarized in three: we confess His sovereign dominion over us, we recognize that we have received everything from Him, knowing that He is also the only One from Whom we can expect everything we need. Men thought he could satisfy this triple duty: adoration, thanksgiving, and petition, by returning to God part of what he had received. Hence the old offerings of the first fruits of the harvest, or the most beautiful sheep in the herd. For this ancient ritual sacrifices worshipers were deprived of what they could legitimately keep in order to express their subordination, gratitude an trust to God.
In the history of sacrifice before Jesus Christ, sin, adds yet another element, when the culprit resorted to sacrifice in order to obtain God's forgiveness, and chose to be sacrificed one of the beasts that he could eat, loading it - in a sort of replacement - with his own sins as a way to expiate the offense done to God. However, the animal was not completely consumed; part of the victim was reserved for a sacred meal which completed the sacrifice and stablished a communion between the divinity, the offered victim, and the sinner, who awaited for a merciful response of God, granting him forgiveness.
This is, in brief, the history of Sacrifice, with its four purposes: adoration, gratitude, atonement, and petition.
Les nostres relacions cara Déu es resumeixen en tres: confessem el seu domini sobirà sobre nosaltres, reconeixem que ho hem rebut tot d'Ell, sabent que també és d'Ell de qui podem esperar tot el que ens fa falta. Aquest triple deure, d'adoració, acció de gràcies, i petició, l'home ha pensat que podia satisfer-lo retornant a Déu part del que ha rebut. D'aquí venen els oferiments antics, ja sigui de les primicies de la collita, o de l'anyell més formós del ramat. Per aquest sacrificis rituals els antics adoradors es privaven d'allò que podien conservar legítimament per manifestar a Déu la seva subordinació, la seva gratitud i la seva confiança.
En la història del sacrifici abans de Jesucrist, el pecat, afegia encara un altre element, quan el culpable recorria al sacrifici per tal d'obtenir el perdó de Déu, i escollia una de les bèsties que li haurien pogut servir d'aliment per immolar-la, carregant-la - amb una mena de substitució - de les seves culpes, per expiar l'ofensa feta a Déu. Això no obstant, l'animal no es consumia sencer; una part de la víctima es reservava per un àpat sagrat que completava el sacrifici i que havia d'establir una comunió entra la divinitat, la víctima oferta, i el pecador que l'oferia esperant rebre la resposta misericordiosa de Déu concedint-li el perdó.
Aquesta és, en síntesi, la història del Sacrifici, amb els seus quatre fins: adoració, agraïment, propiciació, i petició.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 96-97, Desclée de Brouwer)
The Readings have learned you the word of God; The homily has explained its true meaning and the multiple applications for your life; Proclaim now, therefore, the Creed, as the old mother of Francois Villon did: "In this faith, I want to live and die." Let us be thankful to our Lord, who lives in the Church, for preserving us from error.(...) The Creed is exactly so: the remarkable story of love that brings a God who communicates us his life in order to transform ours.
Les lectures us han fet conèixer la paraula de Déu; l'homilia us ha exposat el seu vertader significat i les múltiples aplicacions per a la vostra vida; proclameu ara, doncs, el Credo, com ho feia la vella mare de François Villon : "En aquesta fe, jo vull viure i morir." Agraïu Nostre Senyor, que viu en la seva Església, d'haver-vos preservat de l'error. (...) El Credo és exactament això: l'admirable història d'amor que ens porta un Déu que ens comunica la seva vida per tal de transfigurar la nostra.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 94, Desclée de Brouwer)
Is it asking too much to wish that in all of our Catholic homes, could be found, in a good place, and accessible to all members of the family, an edition as beautiful as possible of the Gospels? Although this does not mean that every Christian should not also have his own little Gospel, to be frequently consulted, and meditated every day if possible. (...)
The Gospel should be read slowly. It is a food too strong to be swallowed at once, and it helps only if it is assimilated and savored, watching however, that it is not only about satisfying an intellectual curiosity. (...)
It is not so much about reading the pages of the Gospel to relive the times of Jesus, but rather to make Jesus relive in our time, and especially in our lives.
És desitjar massa que en totes les nostres llars catòliques, hi hagués, en un bon lloc, i accessible a tots els membres de la familia, una edició dels Sants Evangelis tant bella com fos possible? Això no vol pas dir que tot cristià no hagi de tenir, també, el seu propi Evangeli, petit, per ser sovint consultat, i meditat tots els dies, a poguer ser. (...)
L'Evangeli s'ha de llegir lentament. És un aliment massa fort per ser empassat d'un sol cop, i només fa profit si s'assimila, i només es pot assimilar si s'assaboreix, vigilant, però, que no es faci només per satisfer una curiositat intel·lectual.(...)
No es tracta tant de llegir les pàgines de l'Evangeli per reviure els temps de Jesús, ens pertoca més aviat de fer reviure Jesús en el nostre temps, i, sobretot en la nostra vida.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 85-87, Desclée de Brouwer)
The triple Sign of the Cross drawn with the thumb on the forehead, lips, and chest, has been kept since the days of early Christians as a rule before the reading of the Gospel at Mass. ¿ Does this not symbolize clearly that the teaching of Jesus should enlighten our intellect, inspire our words, and above all, penetrate and transform our hearts?
El triple Senyal de la Creu traçat amb el pulgar en el front, els llavis i el pit, s'ha mantingut des de temps dels primers cristians com a norma per abans de la lectura de l'Evangeli en la missa. No veieu aquí un símbol clar que l'ensenyament de Jesús ha d'il·luminar la nostra intel·ligència, inspirar les nostres paraules i sobretot penetrar i transformar els nostres cors?
(Georges Chevrot: Notre Messe, 83, Desclée de Brouwer)
A church singing wholeheartedly, creates an atmosphere of collective prayer. Certainly, it is mostly this sung prayer, in group, which favors contemplation. When we pray alone, how easily we end up on ourselves! Praying aloud together, singing together the beautiful texts of the Church, we will be in the presence of God, naturally, and our spirit will be occupied in Him.
Una església que canta, i que canta de tot cor, crea una atmòsfera de pregària col·lectiva. Certament, és sobretot la pregària col·lectiva cantada, la que que afavoreix la contemplació. Quan preguem sols, que fàcilment ens tanquem en nosaltres mateixos! Pregant junts a veu alta, cantant conjuntament els bells textos de l'Església, ens posem naturalment en presència de Déu i ocupem el nostre esperit de Déu.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 79-80, Desclée de Brouwer)
Our Lord encourages us to a personal prayer, the one that everyone should do at home, behind closed doors, away from the eyes of the people, but also to family prayer, and social worship, as it is together that his disciples must renew the divine act of Holy Thursday. Being members of a unit, we must leave aside our individualism and pray together in the liturgy: From the "Oremus" to the "Amen", let the desires and hopes of all Christians and all men be ours: let us pronounce words of joy although our hearts might be sad, let us be humble even if we feel that we have not failed, and let us think of others even if we, ourselves, lack security. And this, far from reducing our personality, will enrich it and make it grow.
Nostre Senyor ens encoratja a la pregària personal, aquella que cadascú ha de fer a casa, portes tancades, lluny de les mirades de la gent, però també a la pregària en familia, i al culte social, ja que és conjuntament que els seus deixebles hauran de renovar l'acte diví del Dijous Sant. Essent membres d'una unitat, hem de sortir del nostre individualisme i pregar en plural en la liturgia: De l'Oremus a l'Amen, fem nostres els anhels i les esperances de tots els cristians i de tots els homes: pronunciem paraules de joia encara que el nostre cor estigui trist, humiliem-nos fins si ens sembla que no hem faltat, i pensem en els altres encara que a nosaltres mateixos ens manqui la seguretat. I això, lluny de minvar la nostra personalitat, l'enriquirà i la farà créixer.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 64-65, Desclée de Brouwer)
Except Advent and Lent, every Sunday of the year, after the Kyrie, the priest intones the "Gloria in Excelsis". Certainly we are facing one of the oldest chants used by the Church. Some authors even wonder if this is the work Pliny the Younger alluded to in his famous letter to the Emperor Trajan: "The Christians gather in a fixed day, before sunrise, to sing together, among others, a hymn to God as Christos: carmen Christo quasi Deo."
It can be observed, at least, that there is not a single word in this sacred chant that does not belong either to the epistles of St. Paul, or the writings of St. John. Will it not deserve our love, if only for its considerable antiquity?
Exceptuant el temps d'Advent i Quarema, tots els diumenges de l'any, després del Kyrie, el celebrant entona el Gloria in Excelsis. Certament ens trobem en presència d'un dels càntics més antics usats per l'Església. Alguns autors fins es pregunten si no es tracta de l'obra a la que Plini el Jove feia al·lusió en la seva famosa carta a l'emperador Trajà: "Els cristians es reuneixen en dies fixes, abans de la sortida del sol, per cantar plegats, en d'altres, un himne a Christos com a Déu: carmen Christo quasi Deo."
Es pot observar, almenys, que no hi ha cap paraula en aquest cant sagrat que no pertanyi ja sigui a les epístoles de Santa Pau, ja sigui als escrits de Sant Joan. ¿No mereix, doncs, que l'estimem per la seva tant considerable antiguitat?
(Georges Chevrot: Notre Messe, 51, Desclée de Brouwer)
The Gospel enlightens us, the Eucharist strengthens us; Scripture teaches us the commandments of the Lord, The Holy Communion helps us to observe them. The Gospel is Jesus before our spirit; In the altar, Jesus joins our will. Jesus before us, within us. Here you go : the secret of a Christian life.
With equal fervor, let us strive toward these two sources of life, the Gospel and the altar.
L'Evangeli ens il·lumina, l'Eucaristia ens enforteix; l'Escriptura ens fa conèixer els manaments del Senyor, la Santa Comunió ens ajuda a observar-los. L'Evangeli, és Jesús davant el nostre esperit; per l'altar, Jesús s'uneix a la nostra voluntat. Jesús davant nosaltres, dins de nosaltres: Heus-aquí el secret d'una vida cristiana.
Amb igual fervor, afanyem-nos vers aquestes dues fonts de vida, l'Evangeli i l'altar.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 43, Desclée de Brouwer)
To those who criticize the Catholic worship for having moved away from the simplicity of the Gospel, the liturgy responds by placing, first, the Gospel on the altar, as a guarantee that everything accomplished during Mass is in perfect conformity with the will of our Lord. Our piety and our faith have their origin in the words of Jesus. The Eucharist, mystery of love, is the testament through which the Church communicates successive generations not only the letter but also the spirit of the Gospel, doctrine of love; not only the image of Jesus, but Jesus really alive. The Gospel is the truth; the Eucharist is the life. And so as the Gospel leads us to the altar, the altar leads us back to the Gospel. The evangelical discipline, founded on renunciation, ¿would it not be better understood and less wrongly practiced when the Christian comes regularly to the altar to be associated to the sacrifice of Jesus? The doctrine of the cross is fully illuminated by the memorial of the Passion of the Savior. The Gospel and the altar become, together, the two prerequisites for a Christian life.
A aquells que retreuen al culte catòlic haver-se allunyat de la simplicitat de l'Evangeli, la liturgia els respon col·locant, d'entrada, l'Evangeli sobre l'altar, com a garantia que tot el que s'acompleix durant la missa és en perfecte conformitat amb la voluntat de Nostre Senyor. La nostra pietat, així com la nostra fe, tenen origen en les paraules de Jesús. L'Eucaristia, misteri d'amor, és el testament pel qual l'Església pot comunicar a les generacions successives, no només la lletra, sinó l'esperit de l'Evangeli, doctrina d'amor; no només la imatge de Jesús, sinó Jesús realment viu. L'Evangeli és la veritat; l'Eucaristia és la vida. I, així com l'Evangeli ens condueix a l'altar, l'altar ens torna a l'Evangeli. La disciplina evangèlica, fundada en el renunciament, ¿ no es comprèn millor i és menys mal practicada quan el cristià ve regularment a l'altar a associar-se al sacrifici de Jesús? La doctrina de la creu s'il·lumina plenament pel memorial de la Passió del Salvador. L'Evangeli i l'altar esdevenen, conjuntament, les dues condicions indispensables per a una vida cristiana.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 42, Desclée de Brouwer)
Aside from the use of incense in pagan worship, this also had other more secular uses, and it was through them that incense gained its place in liturgy. With the decline of the Roman Empire, the Church moderated its initial distrust, and preserved its brand of honor to express our reverence to Christ, to the bread and wine that had to be consacrated in the altar of sacrifice, and to the words contained in the book of the Gospels.
A part de l'ús que tenia l'encens en el culte pagà, aquest també tenia altres usos més profans, i a través d'ells es guanyà el seu lloc en la liturgia. Amb el declivi de l'imperi Romà, l'Església va moderar la seva desconfiança inicial, i va conservar-ne la marca d'honor per expressar la nostra veneració al Crist, al pa i el vi que havien de ser consagrats, a l'altar del sacrifici, i a les paraules de vida contingudes en el llibre dels Evangelis.
(Georges Chevrot: Notre Messe, 41-42, Desclée de Brouwer)
.png "English"){kind=small}
