VULNERABILITAT

 

VULNERABILITAT

El que pot fer un virus! Ens pot escombrar dels carrers com pols al vent.

¿No és el pols, precisament el que som?

Som sers d’una vulnerabilitat tan immensa que un microorganisme pot amenaçar la nostra existència com espècie i ens obliga a recloure’ns, a tancar hermèticament les portes de les nostres cases, i fins la nostra pròpia pell sota un guant o una mascareta...

En aquest cas la nostra capacitat d’adaptació, aquest tret tan especial de l’ésser humà que el fa fort en entorns tan canviants, només pot optar per una solució d’allò més bàsica: fugir.

Només podem derrotar l’enemic si ens li fem fonedissos, si ens amaguem i no ens troba.

És una guerra que, a curt termini, només podem guanyar abandonant-ho tot i fugint del camp de batalla, on només hi deixem els serveis d’infermeria i d’aprovisionaments bàsics.

Plantejat en termes bèl·lics, no sembla pas un panorama gaire afalagador: la majoria ens tanquem a casa i només deixem sortir a personal en tasques de rescat, i no pas de contraatac, perquè de moment estem despullats de cap armament eficaç per fer aquesta guerra.

Mentrestant, en algun laboratori mal finançat, les ments més brillants del món, segur que treballen infatigablement per tal que puguem disposar – abans no sigui massa tard – d’algun fàrmac que pugui plantar cara al punyeter virus, i pugui fer-ho d’una manera una mica més digne que l’actual, que ens obliga a romandre separats els uns dels altres.

Tenim motius per confiar: la història ens diu que el progrés de la ciència ens garanteix que podem sortir airosos de molts combats. Ens cal, doncs, mostrar sempre el nostre agraïment a aquells que han esmerçat les seves vides en el passat, i als que utilitzaren els seus talents de present, posant-los a disposició de la humanitat, amb un desgast personal evident.

Però alhora, penso que no hem de sobrevalorar el nostre potencial amb una mena d’autocomplaença estúpida, i que, en canvi, hem de ser molt conscients que, qualsevol dia, podem haver de fer front a un mal que no es presti a jugar a la cuit i a l’amagada, ni ens doni un marge ampli de temps per a poder-li tenir a punt una vacuna!

Tan de bo la situació actual ens ajudi a reconèixer encara més profundament, doncs, la nostra precarietat, i aprenguem a actuar preventivament contra aquesta mena de mals, analitzant, a fons, amb tota la nostra humilitat i saviesa, si hi ha res que haguem de canviar de manera urgent en la nostra manera de viure, ja sigui a nivell global o local, ja sigui a nivell col·lectiu o individual...

Si actuem de bona fe, tinc el convenciment que mai estarem sols; que hi ha Qui pot fer-hi més que nosaltres, i que no sucumbirem com espècie, i menys davant d’un microorganisme!

Malgrat tot, sabem que és llei de vida que, un a un, tard o d’hora haurem de marxar, perquè com deia al començament, som pols, i a la pols hem de tornar.

CUIDEM L'ÀNIMA?

 

REFLEXIÓ DOMINICAL: CUIDEM L'ÀNIMA?

Jo penso que l’ànima de cada ser humà, en el moment de la concepció quan li és infosa, deu ser d’una bellesa incomparable: més que cap altra cosa creada, i tanmateix ella mateixa, generosa i humil, ho estima tot, i ho admira tot!

Està pensada per ser feliç!

Si l'ànima tingués forma, la imaginaria d’una plasticitat i elegància perfectes per penetrar els oceans més profunds i solcar les galàxies més llunyanes... I d’una subtilesa tal, que li permetria volar al costat d’un rossinyol, sense espantar-lo, i així poder compartir amb ell la placidesa d’un capvespre d’estiu amagat dins d’un esbarzer frondós.

L’ànima en pau deu tenir una capacitat immensa per copsar el batec de l’Univers; però el que més bé deu definir-la és la seva capacitat per intuir-ne el Creador, reconeixent-hi la mateixa mà que l’ha creada a ella.

I per això no descansa, mai no descansa del tot, fins que no torna a Ell!

Potser una ànima que encara no hagués estat corrompuda per l’humà a qui ha estat encomanada o pels indesitjables a qui aquest l'ha confiada, ho sabria contemplar tot amb una pau deliciosa: la pluja, la neu, les estrelles, el perdó... Res la torbaria, res! Ni tan sols la persecució descarnada d’un lleó rere una gasela!...

Veuria que en la natura, les angoixes per la supervivència no alteren la pau de les criatures, ni la dignitat de cada ésser vivent!

Però arriba el dia en que contemplant-se a ella mateixa, la nostra ànima s’adona que ha perdut l’harmonia dels primers temps! Moltes de les seves capacitats han quedat greument mermades, i la seva pau inalterable s’ha convertit en un vaivé d’emocions i angoixes que la torturen.

Qui ha deixat de cuidar-la? Es pregunta... I encara: Qui, vingut de fora, l’ha atacada per enveja?

I així transitarà la resta dels seus dies per aquest món: embrutada i insensible, irresponsablement maltractada i viciada, en contacte estret amb un món que l'ignora.

Però malgrat nosaltres, malgrat la societat que hem construït, la nostra ànima sempre conservarà el record de la bellesa infinita d’una sortida de sol rere l’horitzó del mar, i potser mai ningú podrà apagar definitivament una veu que li diu que s'hi fixi bé, que més enllà de l’horitzó és impossible que pugui haver-hi res que no sigui amor, i un amor infinit capaç de retornar-li el seu antic esplendor i puresa, i encara més: fer-la capaç de, per fi, veure Déu cara a cara!

I llavors, d’una revolada, aprofitant Déu l’estat lamentable del nostre cos nafrat i de la nostra voluntat alienada, que ens donarà l'oportunitat d'un darrer gest d’abandonament a les seves mans, serem arrossegats, cos i esperit, dins d’una onada, vers platges verges i eternes.

Déu ho vulgui!

És amb Déu que ens enfadem?

 En el fons hem de reconèixer que quan ens enfadem amb Déu som injustos. ¿Què li podriem retreure a ell que és amor infinit com es veu perfectament en la seva obra: des de cadascun dels seus fills fins a l'Univers sencer amb totes les seves perfeccions i meravelles?

Si ens hi fixem, doncs, ens adonarem que la nostra ira va dirigida contra nosaltres mateixos, perquè ens costa acceptar la voluntat de Déu, i això ens pertorba. 

I és cert que a vegades és difícil, i ens costa, i ens sembla impossible que mai puguem arribar a abraçar-la del tot... Però això no ens hauria de fer oblidar mai el seu amor, i la seva promesa de que un dia totes les nostres llàgrimes s'eixugaran i un goig etern ens envairà. 

Aleshores, el sentit de tot plegat, que aquí només podem intuïr, se'ns revelarà amb plenitud.

Dani Anfruns

Visionaries?

The passage of the state of dejection which the conviction and the tragic and terrible ordeal of their Master produced to his friends, to the state of excitement which - according to some theories - would have turned them into visionaries, requires a certain preparation: obviously, in order for that theory to be plausible,  it would have taken a considerable bigger period of time, than only three days, between the funeral and the first appearance in the Upper Room. 

 El pas de l'estat d'abatiment que la tràgica condemna i l'espantós suplici del Mestre havien provocat en els seus amics, a l'estat de sobreexcitació que els hauria convertit - segons algunes teories - en visionaris, suposa una certa elaboració: és evident que hauria calgut un lapse de temps bastant més considerable que tres dies entre l'enterrament i la primera aparició al Cenacle perquè això fos possile.



(Georges Chevrot:  "La Victoria de la Pascua", 56, Ediciones Palabra) 

Reserved joys

Those without our faith, can come to understand something of the emotion we experience on Christmas Eve; and even baptized Christians fallen into indifference, may still remain sensitive to the memory of the stable of Bethlehem and to the star of the Epiphany. But Easter, Christ's victory over death, the inauguration of the supernatural life on earth, the celebration of the first fruits of our resurrection, are unknown joys to those who remain unsensitive for God's love for us, joys reserved in its fullness to the privileged who know Jesus Christ.

 Les persones alienes a la nostra fe arriben a comprendre quelcom de l'emoció que experimentem en la nit de Nadal; inclús la massa de batejats caiguts en la indiferència roman encara sensible al record de l'estable de Betlem i de l'estrella de l'Epifania. Però la Pasqua, la victòria de Crist sobre la mort, la inauguració de la vida sobrenatural en la terra, la festa de les primícies de la nostra resurrecció son alegries desconegudes  pels que no posseeixen al menys el pressentiment de l'amor de Déu per nosaltres, i estan reservades en la seva plenitud als privilegiats que coneixen a Jesucrist. 


(Georges Chevrot:  "La Victoria de la Pascua", 44, Ediciones Palabra) 

They were not willing to believe in Him

Having rejected all the suggestions they received from the Saviour, having denied the proofs he had given them about his divine mission, and finally having sinned against the Light, they got blinded inevitably... That is why the Lord did not want to come down from the Cross in orther that his enemies could "see and believe"; and neither did He after his resurrection: they simply were not willing to believe in Him.

 Havent rebutjat tots els suggeriments que van rebre del Senyor , havent negat les proves que els havia donat sobre la seva missió divina, havent pecat contra la Llum, s'havien encegat irremissiblement... Per aquesta raó el Senyor no va voler baixar de la Creu a fi que els seus enemics "veiessin i creguessin", ni tampoc després de la resurrecció va voler mostrar-se'ls: no estaven disposats a creure en Ell 


(Georges Chevrot:  "La Victoria de la Pascua", 38-39, Ediciones Palabra) 

If only the Magnificat...

Undoubtedly, until the last day of our history, there will be men who will discredit and reject the beloved Son of the Father; On the other hand, however, nobody like him will have received a more tender love, pure, ardent, generous... From the passionate love of saints to the  painful love of converted  sinners(...) If only the "Magnificat" of Mary and the "Remember Me" of  the good thief had risen to heaven, that would have ben worth Jesus descending from heaven. ¡And how many human lips have repeated time and again these two prayers!

 Sens dubte, fins al darrer dia de la nostra història, hi haurà homes que desacreditaran i rebutjaran el Fill estimat del Pare; per altra banda, però, ningú haurà obtingut més amor que ell, l'amor més tendre, el més pur, el més ardent, el més generós, des de l'amor apassionat dels sants fins a l'amor dolorós dels pecadors convertits(...) Encara només hagués escoltat pujar de la terra el Magnificat de Maria i el Recordeu-vos del bon lladre, això ja valia que Jesús baixés del Cel. I quants llavis humans han repetit una vegada i una altra aquestes dues pregàries! 


(Georges Chevrot:  "Sous le figuier", 78, éditions de l'orante) 

Not against our will

 Creating us free, God has deliberately alienated some of his omnipotence. Certainly, this will have its last word at the end of our test, but meanwhile It will not force us. Man holds the  formidable power to defeat God's benevolence, and He, who wants to save us, He will not  save us against our will.

 Creant-nos lliures, Déu ha alienat voluntàriament una part de la seva omnipotència. És cert que aquesta encara tindrà la darrera paraula quan finalitzi la nostra prova, però entretant no ens forçarà. L'home posseeix el formidable poder de derrotar la seva benvolença, i Déu, que ens vol salvar, no ens salvarà pas contra la nostra voluntat.


(Georges Chevrot:  "Sous le figuier", 76, éditions de l'orante) 

When I review the years of my life

When I review the years of my life, I must admit that I have been a particular providence. The whole story of my life: education and events, things and people, success and failures, joys and sorrows, everything has been made, somehow linked, and finally ordered, so that I am saved.  This applies to all. Everything happens as if the Lord had only to deal with me, with each one of us at a time.

  Quan jo repasso el curs dels anys de la meva vida, he de reconèixer que he estat objecte d'una providència particular. Tota la trama de la meva existència: educació i esdeveniments, coses i gent, èxit i fracassos, alegries i penes, tot ha estat composat, d'alguna manera lligat i realment ordenat, a fi que jo sigui salvat. Això val per tots. Tot passa com si el Senyor únicament s'hagués d'ocupar de mi, de cadascun de nosaltres.

(Georges Chevrot: Le temps de l'Eglise, p.188, Bonne Presse)

The contact with a Christian

 We have acquired a taste for beauty through contact with artists and their artwork, just as the craftsman or the scholar have communicated us the desire to produce. All of them have created a need for us, which we would have ignored without them. ¿ Is it not true that each of us dues to the personal influence of a Christian we could name, the fact that one day we took Christianity seriously?

 Nosaltres hem adquirit el gust per la bellesa gràcies al contacte amb artistes i les seves obres, així com els treballs de l'artesà o l'erudit ens han comunicat el desig de produir. Els uns i els altres han creat en nosaltres una necessitat que, sense ells, hauríem ignorat.  ¿ No és cert que cadascú de nosaltres deu a la influència personal d'un cristià concret, el fet que un dia ens prenguéssim seriosament el cristianisme?


(Georges Chevrot:  "Sous le figuier", 72, éditions de l'orante)