VULNERABILITAT

 

VULNERABILITAT

El que pot fer un virus! Ens pot escombrar dels carrers com pols al vent.

¿No és el pols, precisament el que som?

Som sers d’una vulnerabilitat tan immensa que un microorganisme pot amenaçar la nostra existència com espècie i ens obliga a recloure’ns, a tancar hermèticament les portes de les nostres cases, i fins la nostra pròpia pell sota un guant o una mascareta...

En aquest cas la nostra capacitat d’adaptació, aquest tret tan especial de l’ésser humà que el fa fort en entorns tan canviants, només pot optar per una solució d’allò més bàsica: fugir.

Només podem derrotar l’enemic si ens li fem fonedissos, si ens amaguem i no ens troba.

És una guerra que, a curt termini, només podem guanyar abandonant-ho tot i fugint del camp de batalla, on només hi deixem els serveis d’infermeria i d’aprovisionaments bàsics.

Plantejat en termes bèl·lics, no sembla pas un panorama gaire afalagador: la majoria ens tanquem a casa i només deixem sortir a personal en tasques de rescat, i no pas de contraatac, perquè de moment estem despullats de cap armament eficaç per fer aquesta guerra.

Mentrestant, en algun laboratori mal finançat, les ments més brillants del món, segur que treballen infatigablement per tal que puguem disposar – abans no sigui massa tard – d’algun fàrmac que pugui plantar cara al punyeter virus, i pugui fer-ho d’una manera una mica més digne que l’actual, que ens obliga a romandre separats els uns dels altres.

Tenim motius per confiar: la història ens diu que el progrés de la ciència ens garanteix que podem sortir airosos de molts combats. Ens cal, doncs, mostrar sempre el nostre agraïment a aquells que han esmerçat les seves vides en el passat, i als que utilitzaren els seus talents de present, posant-los a disposició de la humanitat, amb un desgast personal evident.

Però alhora, penso que no hem de sobrevalorar el nostre potencial amb una mena d’autocomplaença estúpida, i que, en canvi, hem de ser molt conscients que, qualsevol dia, podem haver de fer front a un mal que no es presti a jugar a la cuit i a l’amagada, ni ens doni un marge ampli de temps per a poder-li tenir a punt una vacuna!

Tan de bo la situació actual ens ajudi a reconèixer encara més profundament, doncs, la nostra precarietat, i aprenguem a actuar preventivament contra aquesta mena de mals, analitzant, a fons, amb tota la nostra humilitat i saviesa, si hi ha res que haguem de canviar de manera urgent en la nostra manera de viure, ja sigui a nivell global o local, ja sigui a nivell col·lectiu o individual...

Si actuem de bona fe, tinc el convenciment que mai estarem sols; que hi ha Qui pot fer-hi més que nosaltres, i que no sucumbirem com espècie, i menys davant d’un microorganisme!

Malgrat tot, sabem que és llei de vida que, un a un, tard o d’hora haurem de marxar, perquè com deia al començament, som pols, i a la pols hem de tornar.

CUIDEM L'ÀNIMA?

 

REFLEXIÓ DOMINICAL: CUIDEM L'ÀNIMA?

Jo penso que l’ànima de cada ser humà, en el moment de la concepció quan li és infosa, deu ser d’una bellesa incomparable: més que cap altra cosa creada, i tanmateix ella mateixa, generosa i humil, ho estima tot, i ho admira tot!

Està pensada per ser feliç!

Si l'ànima tingués forma, la imaginaria d’una plasticitat i elegància perfectes per penetrar els oceans més profunds i solcar les galàxies més llunyanes... I d’una subtilesa tal, que li permetria volar al costat d’un rossinyol, sense espantar-lo, i així poder compartir amb ell la placidesa d’un capvespre d’estiu amagat dins d’un esbarzer frondós.

L’ànima en pau deu tenir una capacitat immensa per copsar el batec de l’Univers; però el que més bé deu definir-la és la seva capacitat per intuir-ne el Creador, reconeixent-hi la mateixa mà que l’ha creada a ella.

I per això no descansa, mai no descansa del tot, fins que no torna a Ell!

Potser una ànima que encara no hagués estat corrompuda per l’humà a qui ha estat encomanada o pels indesitjables a qui aquest l'ha confiada, ho sabria contemplar tot amb una pau deliciosa: la pluja, la neu, les estrelles, el perdó... Res la torbaria, res! Ni tan sols la persecució descarnada d’un lleó rere una gasela!...

Veuria que en la natura, les angoixes per la supervivència no alteren la pau de les criatures, ni la dignitat de cada ésser vivent!

Però arriba el dia en que contemplant-se a ella mateixa, la nostra ànima s’adona que ha perdut l’harmonia dels primers temps! Moltes de les seves capacitats han quedat greument mermades, i la seva pau inalterable s’ha convertit en un vaivé d’emocions i angoixes que la torturen.

Qui ha deixat de cuidar-la? Es pregunta... I encara: Qui, vingut de fora, l’ha atacada per enveja?

I així transitarà la resta dels seus dies per aquest món: embrutada i insensible, irresponsablement maltractada i viciada, en contacte estret amb un món que l'ignora.

Però malgrat nosaltres, malgrat la societat que hem construït, la nostra ànima sempre conservarà el record de la bellesa infinita d’una sortida de sol rere l’horitzó del mar, i potser mai ningú podrà apagar definitivament una veu que li diu que s'hi fixi bé, que més enllà de l’horitzó és impossible que pugui haver-hi res que no sigui amor, i un amor infinit capaç de retornar-li el seu antic esplendor i puresa, i encara més: fer-la capaç de, per fi, veure Déu cara a cara!

I llavors, d’una revolada, aprofitant Déu l’estat lamentable del nostre cos nafrat i de la nostra voluntat alienada, que ens donarà l'oportunitat d'un darrer gest d’abandonament a les seves mans, serem arrossegats, cos i esperit, dins d’una onada, vers platges verges i eternes.

Déu ho vulgui!